Arendt i el perdó

Fa temps que em preocupa la qüestió del perdó, tant a nivell individual com col.lectiu. Segueixo creient que el millor llibre que s'ha escrit mai sobre aquesta virtut és de Vladimir Jankélévitch, Le pardon (1967).

Darrerament, llegint Hannah Arendt, he captat el sentit del perdó des d'un altre enfoc. L'autora d'Els orígens del totalitarisme desenvolupa la noció de perdó des d'un enfoc no directament cristià i reconeix en Jesús de Natzaret un exemple del tipus ideal de perdó, més encara, "el descobridor del lloc del perdó en l'esfera dels assumptes humans".

No és un tema menor aquest. Si el perdó no és una virtut possible, si la reconciliació és una utopia fora de l'abast de la condició humana, és una insensatesa predicar-lo i estimular-lo, una font de frustració i de culpabilitat. Arendt, com Derrida, tots dos de tradició jueva, consideren que el perdó, entès com a do, com a acte lliure, com a inici absolut, és possible.

Segons Arendt, el perdó té el poder de trencar el cicle de la venjança perquè reflecteix un acte de memòria que inicia un nou començament. La filòsofa jueva argumenta que la venjança sempre actua de manera reactiva cap a una transgressió original. És resposta a una ofensa prèvia. No neixem venjatius.

En contrast amb la venjança, el perdó no es pot predir, ni anticipar, ni pronosticar. És "quelcom que arriba, que sorprèn, com una revolució". El perdó, diu la deixeble predilecta de Martin Heidegger, actua sempre de nou, és inesperat i incondicionat, a diferència de qualsevulla altra reacció, reté quelcom del caràcter original de l'acció. No s'imposa sobre l'acció des de l'exterior, sinó que en si mateix és una articulació de la natalitat. Inclou el treball de la memòria, però no és esclau de la memòria, perquè és un nou començament, una forma de memòria que procura el control sobre el passat.

El perdó expressa, per dir-ho amb les seves paraules, "la voluntat de canviar i de començar de nou" que tenen els éssers humans.

És refrescanc sentir això, sobretot en començar l'any. És alliberador començar-s'ho a creure.

Comentaris

No soc Derrida ni molt menys Hannah Arendt. Ja m'agradaria gaudir de la seva capacitat reflexiva. Però des de fa temps que he donat moltes voltes sobre el tema del perdó, probablement perquè n'he estat necessitat tot sovint. Sense perdó no hi ha possibilitat de vida. Per això, em sorprèn que l'Església ens ofereix-hi el perdó de Deu en el sagrament de la reconciliació, però no perdoni a aquelles persones que veuen a Jesús i al seu misteri diví alhora que humà, des de una perspectiva diferent a la de les autoritats eclesials. Dins de l'Església no sobra ningú i encara en manquen molts.