El fragment

En el prefaci del darrer llibre de Xavier Melloni: Vers un temps de síntesi (Fragmenta editorial), l’autor diu que «som fills del fragment, però el fragment no ens inquieta perquè l’alternativa de les grans moles compactes no ens atrau ni ens convenç […]. Amb els fragments, en canvi, es poden fer mosaics i vidrieres que insinuïn l’Invisible sense saturar». 

Només cal tenir oïdes per sentir aquestes veus profètiques que segueixen el fil d’Ariadna, teixit pels que ja anunciaven la mort d’un cert Déu, i un segle XXI místic, gràvid d’experiència. Són veus de vegades difícils d’entendre —acostumats com estem a arguments esquifits i a pensament camforats— que ens parlen en un llenguatge cantellut, farcit de paradoxes —com el dels místics—, que ens passegen per la fràgil frontera de l’heterodòxia, cansades d’encabir-se en un paisatge parcel·lat on no hi ha cabuda per a l’abim, per al buit, per a la plenitud de la vida.
 
El fragment té tantes possibilitats com fragments: ¡infinites! però ens fa por, perquè no ens protegeix sinó que ens repta, no ens respon sinó que ens interpel·la, no ens culpabilitza sinó que ens co-responsabilitza. Els temps canvien i de grat o per força ens haurem de desenganxar de les parets fosques de les coves de Plató, de les grans moles compactes que ens alleten com a nadons. Potser caldrà sortir a fora i reconèixer la llum que trasllueix el calidoscopi, deixar-nos transformar per una realitat que s’anuncia quàntica, compartir un punt de trobada entre el cel i la terra on del fragment puguem fer-ne un mosaic.                                                                         
                                                     
       
 

 

Comentaris