Vés al contingut

Els corintis sentien una especial fascinació per les experiències d'èxtasi, els estats de trànsit i fenòmens de possessió que es donaven en els temples pagans. Segurament. sovint se'n valien per endevinar el futur. Pau es sent preocupat per la possible confusió entre aquests tipus de fenòmens i les experiències de possessió i do de l'Esperit Sant, que es poguessin donar dins la comunitat. Pau vol posar ordre i aclarir les coses perquè sap que els entusiasmes extàtics en els temples pagans van lligats al descontrol i la incomprensió. A tal fi dedicarà tot el capítol 12é de la 1a carta als corintis a parlar de l'Esperit i els seus dons a la comunitat. La segona lectura d'aquest diumenge de Pentecosta en recull uns quants versets 1Co 12,3b-7.12-13.

Als fenòmens confusos Pau hi contraposa la claredat del do de l'Esperit de Jesús. L'acció de l'Esperit té resultats molt clars, com és la proclamació de l'enunciat de fe: "Jesús és el Senyor". Aquesta confessió és una de les fórmules de fe més antigues de la comunitat cristiana. La seva brevetat i esquematisme contrasten amb la riquesa del seu contingut. La primera part de la confessió afecta a la història humana de Jesús. Qui és aquell de qui s'afirma que és Senyor? És Jesús que surt de Natzaret per ser batejat per Joan i comença una trajectòria marcada per la predicació, els senyals del Regne i la consolidació d'un grup per continuar el seu projecte. A Jerusalem morirà crucificat i desacreditat com a Messies d'Israel per la casta sacerdotal.

Senyor és la paraula amb que la comunitat cristiana invoca Jesús ressuscitat i exaltat. “Senyor meu i Déu meu” posarà Joan en boca de Tomàs (Jn 20,28). “Veniu Senyor Jesús” acabarà dient el llibre de l’Apocalipsi (22,21) i amb ell tot el Nou Testament. Amb la unió dels dos termes es vol proclamar que el ressuscitat i exaltat és el mateix Jesús crucificat. Una única identitat que fa experiència de la creu i la resurrecció. Lluc ho expressa molt bé fent dir a Pere: “Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vareu crucificar” (Ac 2,36) Senyor és el terme que fa servir la traducció grega de l’Antic Testament, anomenada “la dels LXX”, amb substitució de les quatre lletres hebrees Yhwh amb que s’escrivia l’impronunciable nom de Déu. D’aquesta manera, Senyor atorga a Jesús un rang i categoria divina idèntic al que té Jahvè en l’Antic Testament. A déus i deas d’Àsia menor, Síria i Egipte se’ls considerava senyors i també l’emperador Domicià es feia dir: “Dominus et deus” Senyor i Déu. La comunitat cristina confessa que Jesús és Senyor, l’únic senyor per damunt de les pretensions dels déus pagans i dels emperadors de Roma. Dir que és el Senyor projecta, a més, sobre Jesús l’esperança de la comunitat cristiana, que anhela el seu retorn a la fi dels temps. El mateix Pau recordarà que amb la fracció del pa s’anuncia la mort del Senyor fins que ell vingui ( 1Co 11,26).

Tota aquesta riquesa no pot ser dita ni compresa si no és per un do de l’Esperit Sant. Joan dirà més endavant: “L’Esperit de la veritat us conduirà a la veritat sencera” (Jn 16,13). El reconeixement de Jesús com a Senyor esdevé un do que passa al davant de la pluralitat de dons, que al costat d’aquell, adquireixen un to complementari. A diferència dels estats de trànsit i possessions dels temples pagans, que cercaven endevinar el futur en benefici personal, els dons de l’Esperit Sant han d’aportar el benefici a la comunitat que creu, confia i espera el seu Jesús, l’únic Senyor.

Festivitat de la Pentecosta. 24 de Maig de 2015

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.