Isaïes va viure uns temps políticament molt convulsos. L'estat de Judà s'havia negat a entrar en una coalició feta per Damasc i el regne del nord, que pretenia alçar-se contra Assíria. Això, de moment, salvà Judà. Cap a l'any 713 aC., Egipte promogué que Judà i altres petits regnes es rebel·lessin contra Assíria, Judà es retirà de la coalició i novament en sortí airós. A la mort de Sargon II, nova revolta contra Assíria. Aquest cop les coses foren més greus, Jerusalem fou assetjada però, sorprenentment, es salvà. D'aquí nasqué la convicció de que Jerusalem era inviolable. Amb tot això es veu clar que Assíria pressionava i que la dinastia de David establerta a l'estat de Judà no podia durar gaire.
Aquest és el context que permet entendre aquest bonic poema del llibre d'Isaïes (Is 11,1-10), que llegim a la primera lectura d'aquet diumenge i que anuncia l'aparició d'un governant de la dinastia de David al qui Déu ha beneficiat amb els dons carismàtics que es necessiten per fer realitat un govern reial, moltes vegades proclamat, però poques vegades portat a terme.
El rebrot de Jessè s'ha de llegir tenint en compte el final del capítol 10 (vv. 33-34).En ell es diu simbòlicament que els enemics que estant assetjant la ciutat de Jerusalem seran abatuts. La imatge usada és la tala d'arbres. Talment cauen els arbres, cauran els enemics. La situació és desesperada: Assíria estreny, la monarquia és feble. Davant d'això apareix la promesa del profeta; en contrast amb els arbres talats, quan sembla que no queda res, d'un vell tronc n'eixirà un rebrot. Es projecte cap al futur la idea d'un rei ideal. El profeta s'adona que, donades les circumstàncies, s'imposa una nova manera d'exercir la monarquia.
"L'Esperit del Senyor reposarà damunt seu". És el primer que es diu d'ell. El principi carismàtic passa per sobre el principi hereditari: ha de ser rei qui posseeixi el favor de Déu, no el qui li toca pel fet de ser fill del rei. Aquest rei ideal, assistit per l'Esperit de Déu representa un retorn a la tradició carismàtica. L'assessorament per a complir la seva missió no dependrà dels ineptes consellers de palau, sinó de la inspiració provinent de l'Esperit de Déu, que s'ha d'entendre com la força divina que es dóna a individus concrets i els capacita per acomplir missions que estan per damunt les pròpies capacitats. Ho veiem en Moisès (Nm 11,17); els jutges (3,10; 6,34; 11,29), els profetes (Mi 3,8); David (1 Sa 16,13). Aquest text bíblic és la base per a la posterior elaboració teològica dels dons de l'Esperit Sant.
El do i assessorament de l'Esperit és el que fa possible que el rei ideal actuï en favor dels pobres. En el Pròxim Orient l'exercici d'una justícia recta era considerat una de les responsabilitats principals dels governants. En aquest pensament conflueixen els ideals profètics del deuteronomi i també la inspiració dels salms reials que defineixen com ha de ser l'actuació del rei. "Déu meu, dóna al rei el teu dret, dóna-li la teva rectitud. Que governi amb justícia el teu poble,que sigui recte amb els humils.... Que els humils es vegin emparats, i salvats els fills dels pobres" dirà el salm 72 (vv.1.2.4)
La justícia perfecta porta a la pau perfecta, que en el nostre text es descriu com el retorn al paradís. Que els animals poderosos no es mengin els dèbils pot ser una manera d'il·lustrar l'exercici d'una justícia reial que es basa en la defensa dels pobres i indefensos.
Diumenge 2on d'Advent 4 de Desembre de 2016
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.