A la primera lectura d’aquest diumenge llegim els darrers versets del capítol 17 del llibre del profeta Ezequiel ( Ez 17, 22-24). El profeta és conscient que està vivint l’acabament d’un període de la historia d’Israel, un temps que es tanca i que mai més tornarà. Israel ha caigut en la idolatria, per això Déu l’ha castigat amb l’exili, però Israel tornarà a viure, malgrat que tot serà diferent.
Els versets de la lectura d’avui presenten el ressorgiment d’Israel, però abans el profeta ha fet un repàs dels fets més recents de la història d’Israel i ho fa amb un llenguatge simbòlic i un tant enigmàtic. Una gran àguila trenca el cimall d’un cedre i se l’emporta a una ciutat de mercaders (17, 3-4). És una referència a la deportació del rei Jeconies a Babilònia l’any 597 aC. Desprès l’àguila pren un sarment del país d’Israel i el planta en una terra de conreu; sota l’àguila el sarment prospera (vv. 5-6). Aquí es refereix a la situació del rei Sedecies, imposat pels babilonis i que mentre es mantingué sotmès a Babilònia li van anar bé les coses. Però Sedecies es revoltà i va confiar en l’ajut d’Egipte per desempallegar-se de Babilònia. Egipte és una altra àguila vers la qual el cep gira cap a ella els seus sarments (v. 7). Aquesta estratègia política fou nefasta i va acabar amb la segona deportació i la destrucció del temple i el setge de Jerusalem.
Amb el que s’ha dit estem en condicions d’endinsar-nos en el text de la lectura que ens ocupa. A semblança de l’àguila que representa Babilònia, també Déu esqueixarà un rebrot i el plantarà al cim d’una gran muntanya, donarà fruit i arribarà a ser un cedre majestuós. El rebrot és el petit Israel que, havent perdut tota esperança per l’opressió de les nacions estrangeres, es converteix en refugi i salvació de totes les nacions del món simbolitzades pels ocells que viuran a l’ombra de les seves branques.
El profeta es val del simbolisme de l’arbre. Per la solidesa del seu arrelament, que dóna estabilitat, per la grandesa del tronc, per la seva llarga durada l’arbre, entre altres coses, és símbol del creixement d’una família, d’una ciutat, d’un poble, d’una nació o del poder d’un rei. El mateix Ezequiel compara el faraó d’Egipte a un xiprer o un cedre de bell brancatge (31,3). La prosperitat de la nació d’Israel, aconseguida pel benefici de Déu, és comparada a l’arbre que dóna fruit i aixopluga a tots els ocells. També els arbres dels bosc són les nacions de la terra, les que abans havien oprimit Israel, ara sabran que el Senyor actua a favor del seu poble.
No es pot deixar passar per alt l’expressió amb que acaba la lectura: “Jo, el Senyor, sóc el qui ho ha dit i el qui ho fa”. S’ha de posar en relació amb el que es diu a Ez 12, 22.24: “Què significa aquesta dita que corre per la terra d’Israel: Els dies passen i no es compleix cap visió?” “Jo, el Senyor, parlo i la paraula que dic es compleix sense esperar més”. El profeta s’encara amb les crítiques dels qui posen en dubte que la paraula anunciada pel profeta arribi al seu compliment. Déu compleix el que promet i Ezequiel ho recorda aquí als exiliats de Babilònia en un context en que tota esperança sembla perduda.
A més d’això, les paraules d’Ezequiel són una gran proclama de la sobirania de Déu, que es contraposa a la de Nabucodonosor, rei de Babilònia. Ningú pot menystenir Israel per més que aquest hagi estat infidel. Si Nabucodonosor vol fer un Israel a la seva mida, Déu desbaratarà els seus plans, com qui abat un arbre altiu. Serà Déu qui pren la iniciativa de restaurar Israel amb una gesta que serà l’admiració de tota la creació, manifestant inequívocament la seva sobirania capaç de fer sorgir la vida en les situacions on sembla del tot impossible.
Diumenge 11é durant l’any. 14 de Juny de 2015
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.