Poblet entrevista l'Arquebisbe Joan Enric Vives

Us transcrivim, aquí, el text de l'entrevista a l'Arquebisbe Joan-Enric Vives, titular de la diòcesi de La seu d'Urgell i Co-príncep d'Andorra, publicada al darrer número de la revista semestral de la Germandat de Poblet. En ella repassa la situació de l'Església, de les relacions amb el món polític, cultural i laic, dels mitjans de Comunicació, l'actualitat a l'Orient proper i molts altres apsectes.

______________________

 

Monsenyor Joan-Enric Vives i Sicília , arquebisbe-bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra

Monsenyor Enric Vives passa sovint alguns dies de recés al monestir. Ha aprofitat l'avinentesa Fra Octavi Vilà, monjo de Poblet, per fer-li diverses preguntes.

 

En el document dels bisbes catalans “Creure en l’Evangeli i anunciar-lo avui amb nou ardor” s’apunta que la nostra societat està marcada per la secularització i el pluralisme, tal com ja havia apuntat el Concili Provincial Tarraconense; també es destaca l’allunyament generalitzat de la fe i de l’antropologia cristiana. El seu lema episcopal és “preparar els camins al Senyor”. Com ens cal actuar per ser no sols testimonis de l’Evangeli sinó ser-ho alhora engrescadors en aquesta societat?

Els bisbes catalans hem transmès, a través d’aquest document, que ha estat molt ben rebut, que de fet vivim en un país de missió. No és una novetat, però a Catalunya i a Espanya, hem passat amb pocs anys de ser un país on semblava que la fe estava ben assentada, sobretot perquè la transmissió de la fe es donava dins la família, a l’escola i a la societat mateixa hi havia una transmissió de la fe, a ser un país “de missió”. La transmissió de la fe realment ha fet crisi. Aquest és probablement el problema més gran que té l’Església a Catalunya, i a tot l’Occident. Qui anunciarà la fe? Qui tindrà el coratge de testimoniar-la? Com arribarem a totes les persones, al màxim de persones? Algú parla que comencem a ser una Església en minoria. En va parlar el cardenal Ratzinger. I en va parlar el cardenal Van Thuan, dient que ens hem d’acostumar al fet que a Occident, i a Europa més concretament, l’Església estava en minoria. La transmissió en dialèctica amb l’ambient que ens envolta, i que no ens ajuda, requerirà la fortalesa de les opcions a prendre, una catequesi més llarga, més aprofundida, més carismàtica, un testimoniatge coherent dels qui vulguin testimoniar l’Evangeli de l’amor, amb una vida més radicalment evangèlica. D’alguna manera se’ns demana que siguem llum enmig d’un món que ja ha començat a perdre els referents del catolicisme.

I, en aquesta mateixa línia, com li van preguntar un cop en una escola, què és, o que hauria de ser i per a què serveix un bisbe?

El bisbe ha de ser un testimoni de la fe i una persona d’esperança, que sosté les comunitats, que uneix, que acompanya, que és coratjós en les dificultats que es poden trobar els creients. Algú amb una mirada més de conjunt, i, per tant, que té una percepció també de les realitats evangèliques que van creixent, que van despuntant. Una característica clau del ministeri del bisbe és estimar, ja que el ministeri pastoral és un ofici d’amor. I ell també és un home de pregària, d’esperança; un home de Déu. Això és molt important. Nosaltres hem de ser col·laboradors de l’alegria de tot el poble de Déu. I en aquest sentit, doncs, ajudar a llegir els signes dels temps en la pròpia història personal i en la història de les institucions i comunitats de l’Església local. Aprendre a llegir el que Déu està ja realitzant, el que l’Esperit ja fa néixer i créixer en el cor dels creients. Cal que sigui una persona que escolta, que dialoga, de qui  l’espera que no sigui massa ràpid -sempre pot passar, ja que tots anem massa de pressa avui dia- i a vegades podria tallar processos o no ajudar a entendre’ls. Un bisbe que exerceixi l’autoritat com Jesús ens l’ha ensenyada, perquè s’ha d’exercir, i que ajudi la comunitat i li sigui una referència clara de Jesucrist. Així mateix, que faci néixer coses, exercint l’autoritat del servei i l’abnegació, animant amb la força de l’Esperit Sant, que tot ho renova.

Si és l’amor de Crist el que ens urgeix a ser testimonis creïbles de l’Evangeli, acollidors de tots especialment dels més necessitats, de ser rostres visibles de Déu (tal com destacava en la seva homilia a l’inici del seu ministeri episcopal a Urgell) ¿com portar a terme aquesta tasca especialment en un moment de crisi de valors i de crisi econòmica que afecta tantes famílies que en pateixen els efectes amb desestructuració i manques afectives i econòmiques?

La crisi econòmica ve donada per diferents factors, vostè n’ha apuntat un com ara la lògica en què es fonamenta el sistema econòmic de màxim guany, una doctrina, com va apuntar Joan Pau II, immoral? És immoral el nostre sistema? Com a cristians caldria plantejar-nos una alternativa? Els homes d’Església, crec que tots els creients, hem de saber també ser profetes en totes les circumstàncies. I això no és fàcil. Amb tot, de cara al que apareix en aquesta crisi en la qual estem immersos, n’hem de sortir amb reactivació i atenció als aturats, però sobretot cal tornar a resituar els valors de la societat, perquè és una crisi també moral, és una crisi ètica. En la mesura que l’economia de mercat fa mal a les persones en la seva dignitat, cal revisar el mateix sistema. En aquest sentit seria lícit definir-la com una crisi immoral. I cal tornar a resituar els valors de la nostra existència. Hi ha una certa deriva de la globalització i del neoliberalisme. I que caldria, com a mínim, que es tornés a injectar el valor de la justícia social en el sistema econòmic i financer. No només tornar a posar al dia la productivitat dels béns, sinó també com aquests béns solidàriament estan posats al servei de tots, respectant la dignitat de les persones. No tan sols guanyar més. Caldria, per tant, un sentit ètic dels negocis, i no enganyar. Buscar el que és una reputació seriosa. Perquè hi ha hagut molta inconsciència i una gran falta d’ètica en aquesta crisi que vivim. Per això caldria una nova responsabilitat de tots els responsables i dels governs, una nova solidaritat, un nou sentit ètic de la vida en societat. Tot això pel que respecta a l’economia. Algunes veus eclesials han estat molt valentes, sobretot veient com aquesta crisi afectarà tant als països més pobres, perquè tallarà molta solidaritat envers ells. En aquest sentit, en la mesura que sigui un sistema injust, cal remodelar-lo, cal refer-lo. Segurament que als bisbes no ens pertoca indicar solucions tècniques concretes. Convé una reforma del capitalisme i de les institucions asseguradores del sistema que té la mateixa societat. És un sistema que probablement “pot” servir encara, pot ajudar a produir més i buscar el benestar i el major progrés de la humanitat. Però sempre que la dignitat de la persona sigui respectada, sigui posada al centre, això és el que diu la doctrina social de l’Església.

Els bisbes catalans tenen un tarannà propi davant la societat si els comparem amb els bisbes espanyols en el seu conjunt?

Els bisbes catalans han mostrat, o sembla que han volgut tenir, un to dialogant amb la societat. Un to que ja ve d’anys, que ens mostra que les nostres esglésies diocesanes han volgut estar arrelades a la cultura del  nostre país. I alguns documents han estat molt rellevants, com “Arrels cristianes de Catalunya” del qual es compleixen els 25 anys al desembre de 2010, o la mateixa convocatòria i realització del Concili Provincial Tarraconense, amb les seves resolucions. També el document de què hem parlat, “Creure en l’evangeli i anunciar-lo avui amb un nou ardor”, i altres que han anat venint. Crec que en el seu conjunt, els bisbes de Catalunya volem estar a prop del nostre poble, servint la nostra societat, sempre des de l’objectiu pastoral d’anunciar- li Jesucrist, de portar-la a la santedat, a la gràcia, a la vida divina, que és el que a nosaltres ens interessa: que tots els catalans i catalanes puguin trobar, a través del misteri de l’Església, la salvació i la vida plena. De fet, que tots els bisbes de Catalunya puguem entendre el nostre poble, captem i estimem la seva llengua i cultura catalana, com també la castellana. I que tinguem una gran sensibilitat pel món de les emigracions successives que han anat venint, tot això crec que hi ha ajudat. També és veritat que el món polític a Catalunya sempre ha tingut una característica de major transversalitat, i ha facilitat que, malgrat els molts moments difícils i els molts desafiaments que tenim al davant, perquè els tenim, mantinguem actituds de diàleg i de cooperació en tot el que sigui possible, pel bé dels ciutadans i dels creients. Amb el plantejament de fer la proposta de la fe, segons l’ensenyament del papa Joan Pau II, que “la veritat es proposa i no s’imposa”.

L’Església catalana convocada a Concili Provincial fa quinze anys per l’arquebisbe Ramon Torrella, va acollir aquesta iniciativa amb il·lusió i s’hi va sentir engrescada. Allí es féu sentir la veu dels qui habitualment no tenen veu davant dels bisbes. Avui són solament tres els bisbes en exercici a Catalunya que van participar en aquell Concili (Barcelona, Solsona i  Urgell), i l’actual de Girona que ho féu com a prevere. Què en queda del Concili Provincial Tarraconense?

Valia la pena tant esforç en la seva convocatòria i desenvolupament?

Jo crec que el Concili Provincial va ser un pas de l’Esperit per les nostres Esglésies diocesanes. Així ho hem de creure: perquè ens vàrem reunir, vàrem pregar, celebrar l’Eucaristia, i demanar constantment la llum de Déu. Tothom s’hi va poder expressar. Moltíssims grups i moltíssimes parròquies, moviments, institucions... Moltíssima gent involucrada en grups, que després va acabar essent la celebració del Concili. El Concili va tenir un pre-concili i la realització pròpiament dita, i després també tota una documentació i tot un esforç de concreció d’aquelles propostes aprovades. Jo penso que el Concili ha donat prou de si. Quan es van complir els deu anys jo, com a secretari dels bisbes, en vaig fer una relació àmplia del que s’havia aconseguit, del que s’havia treballat i dut a terme. És cert, també,  que la vida ha anat variant. Ja fa quinze anys. Per a les generacions actuals tot corre molt de pressa i, per tant, moltes d’aquelles propostes, jo crec que gairebé totes, continuen essent molt vàlides, però podria ser que els accents ara haguessin de ser diferents. Catalunya ha augmentat més d’un milió de persones amb les Immigracions, que ara provenen de molt lluny, han vingut noves religions que aleshores no eren presents. Hi ha una immigració de l’estranger que no era la immigració a què estàvem acostumats, que era més de dintre d’Espanya i catòlica. Per tant, tot s’ha modificat bastant. També la desafecció de molts, les legislacions agressives a la fe i a la moral catòliques, la baixa de vocacions religioses i sacerdotals i la dificultat per a la transmissió de la fe a les generacions més noves, etc, tot plegat fa que, en alguns moments, tinguem uns reptes tan grans que alguns es desanimen. El Concili Provincial va ser un fruit madur de la recepció del Concili Vaticà II. I, a més, va portar també una realització de moltes iniciatives que s’havien anat fent, gestant, en els anys del postconcili del Vaticà II; que van d’alguna manera unificar-se, retrobar-se, en fer eclosió en el moment del Concili provincial. I el Concili, després, ha donat fruit perquè ha engegat realitats, ha mantingut vives les forces. Ha fet que les Esglésies de Catalunya continuem treballant unides. I la seva plena realització és un repte que està aquí.

Un dels punts conciliars fou l’organització de l’Església Catalana; finalment, donada la llibertat que deixava el text de les resolucions, s’obrí la possibilitat de la Regió eclesiàstica, una possibilitat que semblava que amb el nou ordenament de les diòcesis amb dues províncies eclesiàstiques (Tarragona i Barcelona) estava més a prop. Hi haurà mai alguna concreció en aquest sentit?

Els actuals arquebisbes i bisbes de Catalunya hem ratificat la petició a la Santa Seu que erigeixi la “Regió Eclesiàstica Tarraconense” amb les dues actuals províncies, la qual cosa treu encara un petit obstacle, perquè el Codi diu que les regions han de ser una unió de províncies. I abans era una província i una única arxidiòcesi, directament subjecta a la Santa Seu, Barcelona. Ara són dues províncies metropolitanes, per tant, estem dintre el previst al Codi de Dret Canònic. Però, deuen haver-hi algunes noves dificultats. Potser la més recorrent és el fet que a Espanya no hi ha cap altre grup de províncies interessat a agrupar-se en regió eclesiàstica, tal com hi havia hagut a Andalusia. Potser pel problema que tenen amb les Canàries i Cartagena, que no formant part de la comunitat autònoma andalusa en canvi formen part d’aquestes dues províncies eclesiàstiques de Granada i Sevilla. El desànim per la creació de la Regió eclesiàstica Andalusa ha fet que Catalunya hagi de ser l’única regió. I suposo que és això el que està sospesant la Santa Seu. I aquí estem ara. Per abreujar-ho: l’actual  episcopat ha ratificat la demanda a la Santa Seu que és l’única que erigeix una Regió. Ha estat lent, perquè s’havien d’esmenar els estatuts de la Conferència Episcopal Espanyola, i que contemplessin les possibles Regions. Potser tindríem reconeixement jurídic però potser es perdria el nom de Conferència Episcopal. El que ens donaria sobretot és la seguretat jurídica per a la coordinació pastoral de les deu diòcesis unides, ja que ara, tot el relatiu a la Tarraconense ho treballem amb la província eclesiàstica Tarraconense i és una certa anomalia per a una realitat eclesial que té més de quaranta anys d’ençà que fou creada la Conferència Episcopal Tarraconense, amb el cardenal Benjamín de Arriba y Castro, i el cardenal Marcelo González, ja que cal recordar que foren ells dos els iniciadors.

Vostè fou bisbe auxiliar de Barcelona, encarregat de la demarcació que seria l’embrió de l’actual diòcesi de Sant Feliu. L’estructura de l’Església a  Catalunya respon plenament a la seva tasca amb eficàcia? Està realment lligada al territori? Ens sentim prou esglésies particulars?

Les diòcesis de Catalunya, com moltíssimes d’Espanya i d’altres llocs del món, venim d’una història molt antiga. La nostra estructura de límits -jo així li ho he sentit dir al mateix President Maragall, que l’envejava de cara a les vegueries, està molt més arrelada a les comarques, a l’orografia, a les zones, als rius i a les muntanyes, del que pot semblar a primera vista. Encara que en l’actualitat ens aparegui un mapa torturat, les diòcesis de Catalunya venim d’una història molt antiga, de segles, i les poblacions tenen la seva pertinença diocesana molt arrelada. Solsona, i d’això ja fa 400 anys, fou l’última desmembrament. Recentment hi ha hagut petits canvis de límits, i el més traumàtic com la divisió de Barcelona i, abans, la cessió a Barbastre-Montsó d’una gran part de Lleida. Sincerament, jo crec que, veient els greus problemes que això acaba comportant a persones, pobles, parròquies, sacerdots..., jo personalment no crec convenient modificar el mapa de les diòcesis de Catalunya. La diòcesi de Lleida, que creuen que ha quedat petita, té gola de territoris veïns, però ja és una gran capital amb tots els avantatges, i no és pas més territori el que tots necessitem, i menys en temps de penúria vocacional per a servir-la.

Com encaixar la laïcitat o aconfessionalitat, també necessàries perquè l’Església pugui dur a terme la seva missió amb llibertat i autenticitat, com convèncer-nos i convèncer que volem llibertat i no pas privilegis?

Les transformacions del món modern han comportat aquesta separació entre Església i Estat, que finalment ha resultat “bona” segons els bisbes francesos han manifestat pel centenari de les dràstiques lleis de 1905. Les seves esferes són distintes i aquest moviment ja arrenca del “doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. Però, sobretot, l’Església des de la Il·lustració i la Revolució francesa, i de les lleis de separació franceses, amb traumatisme, amb dificultats, però ha anat acceptant aquesta laïcitat. Sempre hi haurà el perill que el món no vulgui tenir cap referència a les lleis ètiques, o que vulgui privatitzar la religió i deixar-la reclosa en l’àmbit de la privacitat del subjecte. Per tant, quan la laïcitat es dóna de forma agressiva, en diem laïcisme, i llavors no està complint bé la seva missió de respecte des de la separació. Està ocupant uns camps que no li pertoquen, o bé està reprimint una dimensió de la persona humana que també s’ha de desenvolupar. Al mateix temps, tampoc a l’Església no li pertoca dictar les lleis per les quals s’ha de regir la societat civil, sinó que són els Parlaments els que ho fan. Però, l’Església pot donar aquell plus d’ànima, aquella visió de valors, de vivències, que vol aportar també a la societat. Per tant, es tractaria que l’Església i la comunitat política col·laborem perquè, a la fi, les persones a les quals ens dirigim són les mateixes persones: uns les ajudaran, les promouran des d’unes dimensions i els cristians, o el món de la religió, des d’una altra dimensió; però ens trobem amb les mateixes persones. Per tant, hem de  cooperar, per més que es doni una distinció de fins i de mitjans, i certament ha de ser així, i la distinció aclareix i és bona. Després els cristians podem i hem d’aportar aquest plus de valors, aquest plus de sentit, aquest plus de fonamentació des dels valors religiosos fonamentals de la societat. L’Església està, en aquest sentit, compromesa amb l’aportació de la seva doctrina social i amb tot el que és estar al darrere de la temàtica de la “llei natural”, que creiem que ens ajuda en la nostra relació amb la societat, sense imposar, però sí proposant aquest lloc de trobament entre persones i idees. També poden venir d’uns criteris més laics, i amb persones a qui puguem arribar amb el treball social des de la nostra fonamentació religiosa en Crist.

Ens cal autoevangelitzar-nos, apunta l’esmentat document, un objectiu que ja Joan Pau II anunciava des de l’inici del seu pontificat. Hem avançat? Ho hem fet en la bona direcció? Ens cal replantejar-nos objectius i mètodes?

El Sant Pare proposa que la nova evangelització ha de tornar a fer servir, per un cantó, els nous areòpags, allà on avui les idees circulen, i concretament els mitjans de comunicació social i Internet, però després cal que hi hagi uns testimonis de fe. S’evangelitzarà si hi ha testimonis convençuts i màximament coherents. Si Déu, per a nosaltres, és una realitat important, que nosaltres la manifestem en la nostra vida, en el nostre amor, i en la nostra passió per la veritat i la justícia. I d’alguna manera   l’evangelització ha de recollir el que hi ha de bo en el món, ho ha de purificar i ho ha de transcendir, elevant-ho. Aquesta és la gran missió perenne de l’Església.

La seva particular situació, pastor de l’Església d’Urgell i copríncep d’Andorra, el situa en una posició privilegiada per a analitzar el que són les relacions, sempre complicades, entre Església i Estat. Com veu la situació actual a Espanya? És un tema de persones?

De fet, és molt única la missió del Bisbe d’Urgell, ho és també perquè els andorrans així ho han volgut, i el seu Bisbe és Cap de l’Estat. Per tant, presta un servei, que jo sempre he dit que l’uneixo al meu servei pastoral, en la manera concreta de servir les persones a Urgell i a Andorra, el qual significa també col·laborar que ells tinguin un cap d’estat, que és el seu Bisbe. En això és garant de la seva sobirania i de la seva independència; de la seva llengua pròpia, que és el català, de la seva aportació dins la història de les nacions. Per tant el Bisbe, en aquest sentit, presta un servei a la societat andorrana; essent-ne Co-Príncep, juntament amb el Copríncep francès, el President de la República Francesa. Porta maldecaps, però també aporta moltes possibilitats: de trobament amb el món dels polítics, amb les institucions, de contacte amb el país, d’estima per part de la gent que veu que el Copríncep ha estat defensor d’aquesta identitat pròpia, i en aquest sentit, el Bisbe ajuda, serveix i d’alguna manera és també una dimensió de l’espiritualitat del Bisbe d’Urgell: servir aquesta concreció de compromís polític i social anvers Andorra, i des d’Andorra, humilment a la política mundial en general. A Espanya, l’Església ha d’anunciar allò que, a vegades, la societat no vol sentir, especialment en l’àmbit polític o legislatiu. I en aquest sentit, a vegades dóna una imatge d’anar excessivament a contracorrent. Crec que hem de trobar fórmules per expressar-ho des d’un punt de vista de diàleg real, però alhora valent, que sàpiga dir on hi ha els límits de l’Estat, on hi ha la vida social institucional, i on hi ha la valuosa aportació d’una Església lliure en una societat democràtica i plural. Està costant molt fer entendre aquestes veritats, especialment en les darreres legislatures i també envers molts parlaments autonòmics, que també legislen. Cal posar en el centre la dignitat de la persona i evitar la ingerència de l’Estat en l’educació moral i religiosa dels fills i en altres temes que han estat problema: la despenalització de l’avortament, la desvirtuació del matrimoni, la ideologia de gènere. Aquests i altres temes preocupen i no només pel fet de ser cristians, sinó perquè són temes que toquen la realitat humana, la realitat més bàsica de la nostra societat. Per tant, cal una Església profètica que sàpiga exercir el seu profetisme i que, en alguns moments, ha de ser valenta per oposar-se i dir les coses clares. I té tot el dret democràtic de fer-ho, vetllant d’actuar sempre amb respecte, i certament acceptant que la democràcia s’ha de vivificar, comptant que l’Església, en principi, serà lleial amb el que és legislació d’un Estat, encara que no s’hi estigui d’acord amb tot i que maldi per transformar-ho.

Vostè és membre de la Comissió de mitjans de comunicació social de la Conferència Episcopal Espanyola. Sense entrar en casos concrets, quin creu que hauria de ser el paper de l’Església en aquest camp? Què hi pot fer per millorar algunes actituds que a tots ens perjudiquen? L’experiència de Ràdio Estel/Ràdio Principat és “exportable” a altres diòcesis espanyoles?

L’Església té molt d’interès en els mitjans de comunicació social perquè, avui, són importants i també en les comunicacions a la xarxa: és una realitat en augment en el món d’avui. La informació que tenim, la xarxa d’Internet i tot el que significa la comunicació ràpida en qualsevol moment, el facebook i altres... la globalització que tot això impulsa, constitueixen “l’atri dels gentils” com l’ha anomenat Benet XVI. Per tant, l’Església hi ha de ser present, sempre per la seva missió evangelitzadora: anunciar Jesucrist, anunciar la Paraula de Déu, anunciar la vida eterna, anunciar els valors dels Regne. Ara, tot això amb unes metodologies noves, perquè els mitjans imposen també una manera de fer, un criteri nou. I aquesta és l’adaptació. També han de tenir el seu substrat ètic, que els ajudi a fer tot el que ells aporten en favor de les persones i de la seva dignitat, i no en contra. Aquí també hi ha una missió profètica, acompanyadora, per part de la comunitat eclesial, tant dels professionals que estan en els mitjans, públics o privats, com en la informació d’aquests mitjans públics i privats, els continguts, així com en els propis mitjans de titularitat eclesial. La gent s’ha de servir de dues grans maneres: en els mitjans, amb informació i amb veracitat i animant a treballar èticament per una comunicació i informació segons el que s’adiu a la naturalesa humana i la seva dignitat, i també ha de ser present en el món de la comunicació amb mitjans propis: uns mitjans diríem per comunicar clarament i directament la Paraula de Déu, i tot el que és la catequesi i els documents del magisteri, però també per vehicular els valors que dimanen d’aquest magisteri i d’aquesta doctrina seva. Amb informació però també amb formació i entreteniment. També, amb els seus propis mitjans, tant per transmetre la Paraula de Déu, com per tenir mitjans generalistes. Sempre vetllant perquè no hi hagi contradicció entre allò que prediquem a tots, i el que després realitzen els mitjans que en depenen. Jo penso que ens ha fet mal, a l’Església, quan els comunicadors no estan a l’altura, tant en els mitjans propis, com en els mitjans forans. Ràdio Principat és un projecte humil, confederat a dintre de Ràdio Estel, perquè anem units. Hem fet i estem fent un gran esforç econòmic. S’ha volgut fer el seu públic, amb una ràdio de continguts breus, clars i ben tractats, sense enfarfegar, i que la resta sigui una ràdio que acompanyi, una ràdio amable, dialogant, cosa que potser no sempre hem aconseguit. No tenim, en aquests moments, unes grans audiències, però es va fent un lloc propi, i cal continuar perseverant-hi. Costa molts diners i aquí la comunitat cristiana no sempre és prou sensible a ajudar. Hi hauria d’haver un major mecenatge perquè treballar avui amb mitjans de comunicació social, com cine, televisió, ràdio, publicacions, comunicadors de prestigi, persones creatives en aquests camps..., això val molts diners i necessitaríem un cert mecenatge. Les diòcesis nostres no podem -diríem- portar endavant molts d’aquests projectes perquè manca de mitjans econòmics.

La seva diòcesi va fer una experiència amb vocacions vingudes d’altres terres. Ha estat positiva? En quina mesura pot ser això una “solució” a la manca de vocacions autòctones? S’ha produït ja una certa “normalització”, més que no pas una revifada, en les vocacions al sacerdoci i a la vida consagrada?

L’Església a Occident, també a Catalunya i a Espanya, viu un moment d’una certa pobresa, d’una dificultat en les respostes generoses a la crida de Déu. Jo estic convençut que Déu crida, però no sé si sabem transmetre aquesta crida, acompanyar-la i ajudar-la, per a cada un dels joves o dels adults. Déu continua cridant i no sé si l’escoltem. L’Església té una gran responsabilitat aquí. Per això una Església està viva si genera respostes generoses a la crida de Déu. Especialment necessitem ministres ordenats; aquesta és una vocació que no pot mancar en l’Església i estem en un moment de penúria. És cert, com a molts llocs d’Occident, que hi ha un moment de foscor, de dificultat en la fe lliurada i en el compromís per sempre, però no en altres llocs. I per això a l’Església ens podem ajudar els uns als altres. Espanya i Catalunya ho ha fet en el passat i encara en el present, enviant molts missioners. Ara potser podem rebre persones d’aquelles Esglésies joves o no tan joves, que vénen a ajudar-nos a Europa, a Catalunya. En aquest sentit, el grup de preveres colombians, o d’altres llocs, que han vingut a treballar pastoralment a l’Església d’Urgell, ho estan fent amb entrega i generositat. Han fet un gran esforç per a inculturar-se en la llengua i cultura catalanes, per servir segons els criteris de la nostra Església i de Catalunya i, per tant, són d’admirar. També és cert que les circumstàncies han canviat: semblava que Catalunya no tindria mai aquesta onada immigratòria tan alta, de més d’un milió de persones en els últims sis, set, deu anys... i per tant també serà normal que, en la mesura que tindrem catalans que seran originaris d’altres terres i cultures, no només de la resta d’Espanya, sinó d’altres llocs del món, també hi hagin vocacions i per tant consagrats i sacerdots que provinguin d’aquests llocs a les nostres comunitats i als nostres monestirs.

Vostè visita periòdicament Israel i Palestina, la terra de Jesús, on la situació actual torna a ser complicada i alhora es manté l’esperança. Com la veu? Quina solució internacionalitzada pot existir? Què hi pot aportar l’Església?

Jo participo com a representant de la Conferència Episcopal Espanyola, en unes reunions anuals al gener de la Coordinadora de Conferències episcopals en ajuda de l’Església a Terra Santa. Són trobades auspiciades per la Santa Seu, de suport i ajuda als cristians de Terra Santa, als bisbes d’allà i a les seves comunitats. La de l’any 2009 va coincidir amb els atacs a Gaza. Fou un moment dur, colpidor, terrible, perquè fou una guerra molt dura i terriblement devastadora. És veritat que Hamàs, a l’interior de Gaza, estava dificultant molt qualsevol relació, perquè tiraven coets a la zona Sud, però hi hagué una gran desproporció que ha resultat una gran injustícia contra el poble palestí. I, per tant, quina és la solució? Es podrà arribar a solucions de pau? Ara que es volen reprendre les converses de pau sembla que la proposta més viable passa perquè es pugui arribar a dos Estats, que es reconeguin mútuament, puguin conviure en pau i que la ciutat de Jerusalem gaudeixi d’un Estatut internacional que la faci de tots, perquè és la ciutat santa per als cristians, els jueus i els musulmans. Aquesta seria una visió una mica teòrica, després el que constatem és que els odis estan molt a la primera línia. Que no hi ha un govern prou fort a Israel. Que molts  d’aquests atacs han estat causats per la por, l’anhel de seguretat... També es constata un tancament dins la societat israeliana, i una gran divisió a  la societat palestina, entre faccions, i altres grups. Israel està molt dependent dels grups ultraortodoxos, i es reprenen els assentaments, especialment a la Jerusalem Est. I alhora un President d’Al Fatah i un Parlament dominat pels qui van guanyar les eleccions, Hamàs... Hi ha una guerra que dura des de fa més de seixanta anys, i per tant hi ha molts odis covats, molts interessos divergents. De tota manera, el Papa hi ha anat, i nosaltres, quan hi anem, volem aportar la llavor de la pau. Una llavor que tendeixi a fer ponts entre aquestes cultures i aquestes nacions oposades. Cal fer justícia, cal reparar els danys fets, cal donar oportunitats perquè es puguin refer, que hi puguin haver uns governs forts, que puguin arribar a pactar, que abandonin totalment el terrorisme. I que excloguin la desaparició d’Israel per part dels altres. Jo crec que seria molt important una pressió internacional, concretament d’Estats Units, el Regne Unit, i la Unió Europea, de Rússia i de les Nacions Unides. Tota la comunitat internacional s’hi hauria d’implicar i també els veïns d’aquella regió. És cert que en aquests moments, a Israel i a Palestina, hi conflueixen tots els  problemes que el món d’avui dia té plantejats: com els de nord-sud, est-oest, de religions, d’homedona, dels més pobres, i d’unes tecnologies molt simples, i les tecnologies més sofisticades, de l’armament de les pedres, amb l’armament atòmic. Allà s’hi troba tot això, és una regió on tot hi conflueix i que fa molt difícil una solució massa simple. S’haurien de donar passos i tenim l’esperança que l’administració Obama vulgui prendre’s aquest tema seriosament, i que també els veïns vulguin afavorir els polítics moderats. La minoria cristiana, que està present a Palestina i Israel, és una minoria molt ferma. La seva gran temptació és de marxar, d’emigrar. Per tant, hem d’ajudar-los molt, amb la nostra pregària i el nostre suport, essent la seva veu enmig de les nostres societats d’Occident, perquè ells no tenen veu. Ajudar-los que siguin ferment de pau, de reconciliació i de respecte per als altres. I sobretot amb ajudes concretes per a escoles, parròquies, matrimonis joves, estudis i beques per als seus seminaris, pels seus sacerdots. Sobretot no deixar d’anar-hi! Perquè una de les maneres més grans que tenim d’ajudar-los és amb els nostres pelegrinatges. De fet, s’hi pot anar, i val la pena d’anar-hi, perquè se’ls ajuda i al mateix temps ells veuen qe tenim interès per ells, que no els hem oblidat. I sobretot perquè la visita a Terra Santa --com digué el Sínode sobre la Paraula de Déu-- és el cinquè Evangeli.

En aquesta línia de la immigració, amb la  multiculturalitat que implica, ens afecta com a cristians en una Europa de fortes arrels cristianes, ja fa molts anys apuntades pels nostres bisbes respecte a Catalunya.  Com ens cal replantejar-nos el risc del seu desarrelament no sols religiós sinó també cultural?

L’Església a Catalunya ha fet un treball molt generós d’acollida del món immigrant. Ho ha fet des dels darrers cent anys, o més. I ho ha fet jo crec que molt valuosament, molt obertament, tant les primeres onades immigratòries com sobretot les de la segona meitat del segle XX, com aquesta de final del XX i primers del XXI, en què ja vénen d’altres llocs del món. Per tant cal agrair el gran esforç d’acollida realitzat per les nostres comunitats. Ara s’ha de tornar a fer. Hem de tornar a dir que hem d’acollir els que són forasters, que hem d’ajudar aquells que es volen integrar aquí, cordialment. Per tant, donar-los els mitjans. Els hem de reclamar també que vulguin venir a cooperar en unes esglésies que ja vénen d’antic. No que ells hagin de renunciar a tot i admetre només el que hi havia, o nosaltres hàgim   de renunciar a tot el que hi havia, per admetre tot el que és nou. Crec que així ha estat a Catalunya, i així ha estat amb les grans onades d’immigracions a tot el món. Sempre els nous aporten una vitalitat, aporten unes coses pròpies que acabaran barrejant-se amb tots els valors que ja hi havia en una Catalunya –diguem-ne- més tradicional, més feta. És un repte, un desafiament que tenim al davant, com ho facilitem, com ho anem assumint, com ens ajudem els uns als altres. Sense discriminacions tenint paciència, hi haurà alguns frec a frec, hi haurà algunes dificultats, potser sí, perquè venim a vegades de cultures que no són les mateixes, que tenen els seus accents referencials. Però jo estic convençut que Catalunya se n’acabarà sortint. I per tant l’Església que és a Catalunya també; així ho esperem,   serà en aquest sentit un element d’estímul, un capdavanter. I així ja és, en moltes parròquies, en moltes escoles catòliques s’està donant aquesta acollida real a tots els forasters que han vingut a viure i a treballar aquí, a fer-se catalans d’aquí. A més, jo estic convençut que hi aporten valors, que ens aporten els seus valors, i que també rejoveniran les nostres parròquies, les nostres esglésies.

L’aixecament de l’excomunió a determinats membre de la Fraternitat de sant Pius X fou polèmica i va despertar expectació. Fidels al Concili Vaticà II, ¿fins on ha d’arribar la generositat en bé de la unitat?

Quan a mi em van fer bisbe, em van donar un consell: Quan el discrepant doni un pas d’acostament, tu n’has de donar tres. Jo crec que l’Església, a través de la persona del Sant Pare, ha estat generosa i que és important ser generós amb aquests germans que, volent ser catòlics, tenen unes dificultats immenses amb el Concili Vaticà II. Per les ordenacions d’aquests quatre bisbes, i el que els va ordenar, havien quedat excomunicats; de fet ells s’havien excomunicat. El Papa Benet els aixeca l’excomunió, com Pau VI i Atenàgores es van aixecar l’excomunió: però això no vol dir que els bisbes ortodoxos de cop han esdevingut bisbes catòlics, o bé han acceptat tots els Concilis. I de fet la desunió ha continuat. Esperem que ara no sigui així, esperem que amb aquests grups que són, i volen ser, molt catòlics, potser amb una exageració en alguns camps, doncs, el que el Papa ha fet és aixecar-los allò que podria er més adjectiu, permetent, com a extraordinari, el ritu de la missa segons el missal de Joan XXIII, que és el de sant Pius V, amb alguna petita reforma, menys per la Pasqua, però que puguin celebrar amb el ritu de St. Pius V, com hi ha d’altres ritus a l’Església: el ritus catòlics, milanesos i d’altres; que pogués ser com una variant del ritu. Hi continua havent un únic ritu, amb la forma extraordinària i ordinària. Serà una forma extraordinària de l’únic ritu de l’Església llatina, ja que l’ordinari continua essent el que és més majoritari en l’Església. Per altra banda, que el llatí, com era i continua essent una llengua que es pot fer servir amb major assiduïtat a les celebracions del que ho era. Si ells  volguessin que també ho puguin fer-ho tot en llatí. Però, certament, el que em sembla que la Santa Seu no vol fer són concessions en l’acceptació del Concili Vaticà II. I aquesta serà una de les dificultats més serioses.

Com va començar la seva ja molt llarga relació amb Poblet? Quins dels monjos que ha conegut recorda amb especial interès?

Jo vaig venir a Poblet l’any que vaig entrar al seminari, el 1965, amb el meu vicari, que em va portar aquí per a uns dies de recés. Llavors hi havia fra Bernardí a l’hostatgeria, un monjo famós, tremendament simpàtic i viu. Els altres monjos no els coneixia tant. Després, ben aviat, ja de seminarista, vaig venir sovint i ja hi havia el pare abat Maur Esteva, i ens vàrem fer amics, així com amb alguns membres de la comunitat. I així hem anat coneixent-nos amb molts dels que ara formen la comunitat de Poblet. Aquests darrers anys he pogut venir menys. Aquí em vaig preparar per a rebre l’ordenació diaconal, i per a rebre l’ordenació presbiteral. I sempre m’ha agradat la vida d’aquest monestir, dels monestirs en general i d’aquest en concret: tot el que és aquest oasi, aquest lloc de Déu, aquesta font d’aigua viva, on es viu la Litúrgia, on es viu sota la Regla, tan madura, i que fa madurar tant, de sant Benet; on es viu l’amor a la cultura i al país, on hi ha una fraternitat senzilla, com la que he trobat sempre a Poblet. Crec que un distintiu bonic de Poblet és que els monjos són oberts i generosos; no empipen els hostes, i això també és una cosa molt bona: se’ls deixa que vagin fent, i si l’hoste ho demana, li oferiu ajut i discerniment. I després tot el monument del monestir del Cister a Catalunya, amb les sepultures dels nostres reis; i tot el que Poblet ha representat i representa per a la història del país, també atrau a un jove, també atrau a un sacerdot, i també atrau a un bisbe. Per tant, aquí he passat moments molt intensos i tinc molt bones amistats amb molts membres de la Comunitat. L’últim que m’han demanat és que els prediqués els “exercicis” (2009), ajudant la comunitat a fer un camí més delerós cap a Déu. Ha estat una responsabilitat per a mi i alhora un gest d’amistat que m’ha fet bé també a mi mateix. Què ens demana un bisbe als monjos que siguem, que aportem a l’Església d’avui? Quina ha de ser la tasca especifica dels monestirs? El monjo ha de ser tot de Déu! La seva vida indica el sentit de Déu, de la seva grandesa, la importància de l’amor de Déu, de conèixer-lo, d’estimar-lo i de no negar-li mai res. Haurà de ser molt generós, decidit en el perdre la vida per a poder obtenir el Regne de Déu i viure en comunió amb Déu. Aquestes grans veritats, amb la humilitat, l’hospitalitat, viure la Regla, amb austeritat de vida, una vida tota ella regulada, timbrada per la pregària i el treball. El gran ideal benedictí del “pregar” i “treballar” en comunitat, ajudant-se, joves i vellets. Joventut ferma i decidida, i gent gran madura, que ha madurat amb la vida i amb les proves. I que prega i es lleva molt d’hora, i va al cor, amb la comunitat. Totes aquestes dimensions: l’amor a la cultura, a l’art... que molts monjos són celebritats del país, encara que a vegades el país no ho reconegui. I tot això és el que fa estimar un monestir. I això és una realitat: no només aquí, sinó aquí i a tot Europa i al món. Per tant, un monestir és un do de Déu a l’Església i és un do de Déu a la humanitat, una font que sempre brolla i calma la set dels assedegats de pau, d’amor, de veritat, de silenci, de bellesa... de Déu!

Què li pot dir un bisbe d’avui als cristians laics vinculats al nostre monestir? Què els hem d’aportar els monjos i quin paper poden tenir ells en la nostra societat com a laics coneixedors i amants del carisma cistercenc?

La Regla de sant Benet és un monument de l’espiritualitat d’Occident, però sobretot de l’espiritualitat de l’Església. I jo crec que també els laics, com els sacerdots i els bisbes, hi poden aprendre. La Regla la viuen els monjos, i la Regla no és un llibre, encara que ho sigui; la Regla ha de ser cada monjo, mirant de ser ell una Regla viva. Per tant els laics, apropant-se al monestir, també han de poder traduir els valors de la pregària, de la unicitat i l’absolut de Déu que ens unifica en el seu amor. De la joia de servir-lo i de lloar-lo. De no tenir una hora per a tu, sinó totes per a Déu. Que el teu temps estigui –diríem- ple i tot ell recorregut com un fil d’or per la presència de Déu. Viure sempre a la presència del Senyor. Aquest ideal, el laic l’ha de mirar de traduir en la seva vida ordinària, enmig del treball, de la família i a la vida política i social del seu propi país. Jo crec que els monestirs, en aquest sentit, han estat una escola també d’humanització per a tots els que s’hi han acostat.