I ara, Vicente Juan bisbe de Solsona

Sembla que no ho han entès. Si la clau de volta per solucionar la secularització que viu el continent europeu passa per promocionar bisbes dits “no-nacionalistes” o per donar ales a caverna eclesial, anem bé. Que dos nomenaments episcopals d’un mateix dia siguin rebuts amb entusiasmes per l’extrema dreta eclesial i amb malestar pel clergat de la diòcesi, vol dir és urgent que a on es decideixen els nomenaments s’ho facin mirar.

Els nomenaments de Munilla a Sant Sebastià y Sanz a Oviedo es basen en un relat absolutament pervers, del qual se’n podria escriure un tractat. Alguns punts d’aquest argumentari es poden resumir en:

-Un bisbe pot capgirar la diòcesis com un mitjó. Està a abastament demostrat que és una estratègia abocada al fracàs. Els bisbes passen i les diòcesis queden. I la gent és com és, i les societat són com les ha fet la seva història, no com als poders eclesials els agradaria que fossin. Si a parer d’alguns, l’Església catalana o la basca és massa nacionalista, no ho serà més o menys encara que hi importin bisbes des de Papua Nova Guinea.

-Canya al mono. Una variable de l’argument anterior que vol escarmentant els qui no s’ajusten a la tendència dominant en el poder eclesial. La prova del nou del seu fracàs es que durant dècades van poblar Catalunya de bisbes que vomitaven quan sentien parlar català i aquí estem.

-El rebuig al bisbe imposat es dilueix en quatre dies. Una teoria que només és un miratge. És a dir, quan apareix un bisbe que va a la seva i a complir ordres, al principi alguns fan soroll però el què acaba passant és que la gent i el clergat es refugia en les seves coses i el bisbe s’envolta de trepes i aprofitats. Així sembla que tota oposició s’ha retirat i que els que criden són els quatre radicals de sempre.   

-Nosaltres sabem què els convé. Aquest tractament paternal encara fa més mals que els tres anteriors. No només augmenta la desafecció eclesial sinó que és una de les claus de l’apostasia silenciosa viscuda a Europa: uns senyors de negre que tot el dia em diuen què em convé sense saber res de la meva vida, finalment, no m’interessen. I com que no m’interessen no em molesto ni a protestar ni a donar-me de baixa.

-El problema és el nacionalisme. L’argument és tan pobre que costa de contestar. Però només una pregunta: acceptant la hipòtesi que la societat catalana o basca és nacionalista, ¿quin sentit té enviar suposats bisbes que no suportin els nacionalistes? Només s'aconsegueix que la majoria de la societat no se senti propera la seva església i que el bisbe no entengui la seva diòcesi. Sembla més aviat que els qui defensen aquest argument volen convertir l’Esglèsia en un agent de canvi polític. És a dir, convertir una societat que suposadament és nacionalista en no-nacionalista. ¿Això és pastoral?

-Un bisbe no ha de ser nacionalista. Perfecte: ens hem empassat aquest argument que entre els espanyols no hi ha nacionalistes. Bé, es veu que col·locar estratègicament als peus del papa un grup de joves perquè agitessin amb fervor banderes espanyoles quan anunciés que la Trobada Mundial de Joventut seria a Madrid no és nacionalisme. Però si el papa ve a Barcelona i l’omplim de banderes catalanes, si que ho serà. D’acord.  

Doncs aquí estem. Aquest és el discurs que sustenta els nomenaments de Munilla i Sanz. I això és el que explicarà que, per exemple, escullin un Vicente Juan bisbe de Solsona per succeir a Traserra. I com sempre, s’intentarà dissimular amb compromisos a ser el bisbe de tots i demanant acollida del que ha "decidit" el papa (sic). I mentre, encara es pregunten perquè la gent es va allunyant...

Comentaris

 Deia no fa gaire temps el cardenal Martini que un punt important per un nou Concili era el dels nomenaments dels bisbes. Urgent, ben cert, a molts llocs, i també entre nosaltres. El dret canònic parla clarament de les consultes que cal fer abans de anomenar a un bisbe. Si es fecin segons la lletra i l'esperit del dret crec que no lamentaríem el que dius en el teu escrit.  Personalment tinc la impressió de que a l'Estat Espanyol en els nomenaments domina més la política que la previsió del bé comú del Poble de Déu.

No sé si el proper Bisbe de Solsona es dirà Vicente Juan o Jordi Soler. El nom no fa la cosa. El problema en el fons tampoc és el "nacionalisme". Ja ho dius: uns son nacionalistes espanyols, altres, potser catalans, bascos o gallecs (de manera molt més lleugera). El tema central és eclesiològic, teològic i pastoral. Estem retornant a posicions pre-conciliars. Aquests són els aires que ens toca viure. Ara bé: ¿fins quan ens durarà la paciència?