“Sense l’Església no s’entén el nostre país”

Jordi Pujol, Montserrat Carulla, Armand Puig, Antoni Matabosch, Pere Lluís Font, Jordi Albertí, Carles Duarte, estaven a la mesa i entre el públic Joan Enric Vives, Salvador Cardús, Ignasi Garcia i Clavel, o Jordi López Camps (que equívocament va ser citat com a director general d’Afers Religiosos). Tota aquesta gent i la sala d’actes del Seminari de Barcelona plena per dir què? (Una pregunta que em faig sovint quan em toca anar a actes a les quarts de vuit del vespre i arribar tard a casa).

Formalment per presentar el llibre-nadala de la Fundació Lluís Carulla. Una iniciativa amb 44 anys d’història i que serveix per finançar els premis Baldiri Reixac dedicats a l’estímul i el reconeixement de l’escola catalana. Aquest any, el monogràfic s’ha dedicat a “Església, cultura i país”.

Però pel que realment va servir l’acte va ser per recordar una vegada més que “Sense l’Església no s’entén el nostre país”, com va dir Duarte en la presentació.

Perquè l’historiador Jordi Albertí pogués recordar els deu anys de la presència catalana a Roma a través de l’exposició Germinabit “fructífer treball conjunt entre la Generalitat i les diòcesis”, i glossés personatges que han contribuït a la positiva relació entre el cristianisme i la cultura catalana com Valentí Miserachs, Domènec Fita o Carles Cardó.

Perquè el filòsof Pere Lluís Font recordés els límits del cristianisme quan la seva aportació es reclou en una “subcultura eclesiàstica” aturada per “la por” a la modernitat: “El cristianisme del futur serà il·lustrat o no serà”.

Perquè el teòleg Armand Puig remarqués que “el país està afaiçonat per l’Evangeli” i amb una mirada constant a Roma. Que avui s’ha de preguntar “on té la seva ànima” i que aïllar les magnituds Església, cultura i país “seria una pèrdua per a tots”.

I perquè el president Pujol recordés que aquesta relació és una constant en la història d’Europa i que “fariem un mal negoci” si la secularització representa quedar-se “sense un gruix important de valors, perquè sense valors no hi ha res que s’aguanti”.  

I el que és el més important de tot això. Que va ser presentat amb un to d’aportació i proposta. Es pot apostar per un cristianisme inserit en la modernitat, en la cultura i en el país, sense que això signifiqui destruir, ni imposar res a ningú. Que signifiqui només construir. En la línia del que diu aquest divendres Rino Fisichella, president del nou Pontifici Consell per a la nova Evangelització, repetint les lloances a la Sagrada Família: “Una presència que sembla contrastar amb la ciutat feta de palaus i carrers que ens mostren la modernitat a la qual som enviats. Dues realitats que conviuen, no s’enfronten”.  

Comentaris

El presindent del Banc Mundial diu amb una entrevista:"The most broadly based access to the developing world is through religious people,and so is a tragedy if they are not embraced in the overall development process"
James Wolfarson
Es tindría que começar per aquí a repensá que estan fen las religión monoteistas per cambiá de discurs.
Lluis Pagès i Duran