Retrobament amb la JOBAC

A començament dels anys 70, i en ple temporal de canvis de tot ordre, aparegué la Jobac. Al principi era una coordinació de grups de joves de barris de la perifèria de Barcelona que compartien la revisió de vida com a mètode per a créixer en la fe i en el compromís amb altres joves i amb la classe treballadora. Un bagatge lleuger i obert en consonància amb l’indecís moment que es vivia a Catalunya i al món. Els grups van fer-se Moviment i confluirien amb la JOC uns vint anys després, en un procés que pretenia reconstruir la pastoral de moviments de joves sense renunciar a l’esperit fundacional de Joseph Cardijn. 

A Barcelona i a Catalunya es va viure una crisi d’àmbit global que va fer tancar fàbriques. Apareixia amb força un atur que colpejava principalment els joves. Altrament, les creixents possibilitats per a accedir a la formació universitària i una emergent cultura del lleure anirien configurant canvis profunds en els mecanismes de socialització del joves. La Jobac es deixava modelar pels avatars de l’època, amb l’única obsessió de trobar els instruments idonis per a educar els joves en la fe compromesa i rellançar la JOC, el referent històric en el que s’havien fixat els joves consiliaris que impulsaren la Jobac.

El Moviment va calar les xarxes en el llavors anomenat cinturó industrial de Barcelona, convidant alguns milers de joves a ser protagonistes mitjançat l’acció organitzada en els seus pobles i barris. Una experiència que sens dubte ha deixat petjada. Això és el que vol explicar ara La Jobac (1974-1992), desencís i utopia de la joventut a Catalunya. El llibre, escrit per la historiadora Montserrat Sintes i Bou,  que es presenta al públic el 16 de juny, explica la història de la Jobac en el context de l’època a partir d’entrevistes amb antics militants i consiliaris, i de la documentació arxivada a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

La presentació de la història de la Jobac és una oportunitat per a un retrobament històric entre els que hi militaren. Què se n’ha fet de tots aquells militants?, recordant aquelles estrofes de l’entranyable Pete Seeger: “Què se n’ha fet d’aquelles flors?”. Doncs la resposta el 16 d’octubre als Salesians de Rocafort a Barcelona en una gran trobada que servirà per presentar el llibre i perquè aquells nois i noies dels anys 70 i 80 comparteixin ara amb perspectiva històrica les seves flors, les que han nascut i les que s’han marcit. I les que naixeran...

Salvador Clarós és sindicalista