Polítics i banquers

Han passat moltes coses, en aquests darrers mesos. La vida econòmica, social i política ha patit tota mena de sacsejades, i darrerament, al voltant de les eleccions municipals, sembla que s’hagin concentrat totes les contradiccions. Com a símbol només cal veure, per una banda, les acampades dels indignats; i per l’altra, la marea imparable de la dreta que ho ha escombrat tot.

Les acampades dels indignats, independentment de cap on derivin i quin futur tinguin, resulten profundament simptomàtiques. Perquè, aquí al darrere, no hi ha en general cap programa maximalista, cap voluntat de capgirar la societat. Hi ha coses tan assenyades com la que explicava els primers dies un dels acampats a la televisió: “Només que s’aconseguís implantar la taxa Tobin –l’impost que aquest economista nord-americà proposava per als moviments de capitals–, quin gran avanç seria!”. I és que el que els indignats demanen és, simplement, una democràcia que sigui democràcia. És a dir, que el govern del món no estigui en mans d’això que ara s’anomena els mercats, sinó que siguin els representants del poble els qui dirigeixin la vida col·lectiva, al servei del conjunt de la col·lectivitat i en connexió directa amb aquesta col·lectivitat.

“Ni polítics ni banquers”, han dit els indignats. Perquè els banquers –i tots els qui es poden englobar darrere aquest nom– són els qui fan el que volen amb nosaltres, i els polítics, mentrestant, no es veu que facin res per frenar aquesta dictadura i per afavorir l’interès de la majoria.  

Necessitem que els polítics d’esquerres tornin a actuar políticament. Que ofereixin plantejaments conjunts i amb visió de globalitat perquè el que primi sigui el bé de tots i no els interessos dels rics, i que ho facin de manera que el conjunt de la ciutadania se senti realment representada en la seva actuació. I ho necessitem de pressa, abans que desapareguin les il·lusions i les esperances i les nostres societats es deixin abduir definitivament per les crides del populisme i de la insolidaritat.