Minvar per créixer: el demà serà una altra cosa

Aquests dies s’està parlant molt de la impressionant pel·lícula “Homes i déus” sobre els monjos d’Algèria segrestats i assassinats el 1998 per no haver abandonat el lloc i la gent on s’estaven enmig del conflicte armat que hi va haver al país. S’ha divulgat molt el testament del prior Christian de Chergé, escrit dos anys abans dels fets, amb un gran càrrega evangèlica de perdó i comprensió. Un fragment del text ens ha fet pensar especialment en aquests temps de crisi econòmica i social i de grans canvis que s’albiren però no es defineixen: “No hi ha esperança sinó quan s’accepta no tenir assegurat l’avenir. Voler imaginar el futur es fer esperança-ficció. Quan pensem l’avenir el pensem com el passat. No tenim la imaginació de Déu. El demà serà una altra cosa que no podem ni imaginar. Això és una crida a la pobresa”
La crisi ens fa pensar que no hi ha futur i això és l’infern (“deixeu tota esperança els que hi entreu”). Ben cert que la crisi econòmica té una cara molt negra i fins i tot ferotge per a moltes persones, milions: pobresa, sofriment físic i psíquic, injustícia social, exclusió del treball, retallada de l’educació, de la sanitat... I a nivell mundial: explotació, espoli de matèries primeres, guerra, pirateria financera. Terribles conseqüències morals i educatives.
Contra això cal la defensa i el combat. Indigneu-vos és el títol consigna d’un llibre d’un vell lluitador francès de gran difusió aquests mesos. Però aquest combat també pot mirar el cantó paradoxalment positiu de la crisi vista des de les àrees benestants del món. Posem això com a condició necessària.  Perquè si no seria una riota. I sabent que també a l’interior d’aquestes àrees hi ha grans desigualtats, la diferència i la lluita de classes no ha pas mort del tot.
El cantó positiu podria ser aprofitar la crisi per al despullament, per al decreixement, pel minvar per créixer. Tots els entesos socials ho diuen: cal un decreixement: de consum, de nivell de vida, de comoditats, d’abús dels recursos materials. Cal rebaixar els fums i la prepotència tècnica, econòmica, pretesament intel·lectual. Cal combatre la banalització material de la vida si volem que CREIXI la humanitat, la fraternitat. No pot ser un esforç solitari, l’estalvi escarrassat d’uns pocs, sinó un canvi generacional i col·lectiu.
Aquests dies que els cristians emprenem la Quaresma camí cap a la Pasqua, el missatge de Jesús ressona com una gran consigna; no una fórmula tècnica, no una solució màgica, però sí el gran criteri direccional: no de diner, no de prestigi, no de poder viu l’humanitat. Resta la gran pregunta: què fa viure, què porta a la vida? la Paraula de Déu, el reconèixer-lo com a únic Senyor, el servei generós fins a donar la vida en favor dels germans. Jesús ens hi passa al davant: minvar per créixer i el demà serà una altra cosa.
Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu

Publicat al Crit Solidari núm. 7, març 2011