Les eleccions, entre el pessimisme i l'esperança

Han passat les eleccions i l’electorat ha parlat clar: Catalunya vol un govern fort, de centre dreta i no independentista. Per a mi, aquest és el missatge principal.
Evidentment, n’hi ha d’altres secundaris i s’admeten totes les interpretacions i tots els matisos. Però, d’entrada, aquesta primera lectura d’urgència em sembla que respon a algunes constatacions:
Continuem essent un país de mentalitat de botiguers, representants de comerç, petits industrials... en definitiva, uns petitburgesos que valoren la família, la feina, la missa de dotze (o els succedanis actuals) i el tortell de diumenge. Tranquil·litat i bons aliments.
Entre el seny i la rauxa, fa segles que s’imposa el seny (tret d’alguns moments de trist record). Aquest seny fa que el nostre antimadridisme (més que no pas antiespanyolisme) es manifesti en forma d’“independentisme rampellut”, o de cap de setmana; una mena de coitus interruptus entre la passió i la raó. Al final, la sang no arriba mai al riu i la majoria opta per un terme confús i equívoc (el sobiranisme) o es deixa impressionar per una opció inviable (el concert econòmic). Fum, fum, fum. I qui dia passa, any empeny.

El nostre cosmopolitisme és més de paraula que de fets. Ens impressiona que es parli de Barcelona i de Catalunya arreu del món, però ens costa acceptar la diversitat ètnica i religiosa, ens molesta que hi hagi massa turistes, passem de deixar anar tothom qui ho vulgui despullat pel carrer a perseguir els qui duen el tors descobert... i a la que hi ha una crisi econòmica votem opcions que pretenen castigar o fins i tot perseguir i expulsar els immigrants (els quals, naturalment, són els culpables de la crisi i de l’atur).

El franquisme sociològic i, en alguns punts, també ideològic, persisteix. La ciutadania del nostre país no ha paït bé que, durant dues legislatures, no hagi governat el líder que va obtenir més diputats, ni que els dos darrers governs hagin estat de coalició. Més enllà de les desavinences i d’una mala relació real entre els tres socis de govern, crec que hi havia alguns condicionants mentals previs que ja feien que la coalició estigués mal vista i mal digerida, per principi, per l’electorat. O sigui, Catalunya desitja un règim presidencialista.

Podríem arribar a altres conclusions, ja molt analitzades, com per exemple que el sector més ultraliberal i neocon del sistema ha provocat la crisi econòmica i financera i al final aconseguirà imposar els seus principis ideològics i les seves condicions polítiques i econòmiques. Dit d’una altra manera: l’extrema dreta provoca una crisi (ideològica, de valors, econòmica...), que s’ha gestat i preparat durant dècades i els grans perjudicats en són les idees i els valors progressistes, que persegueixen la llibertat, la igualtat i la solidaritat. La guerra actual és sobretot contra Europa, perquè és aquí on hi ha hagut des del 1945 el millor “laboratori d’estat de benestar” del planeta. Si Europa s’ensorra i deixa de ser un dels actors clau en el món, la derivada és que el model europeu de convivència i de redistribució de la riquesa no era viable. I la conclusió implícita serà que els nous models a seguir siguin la Xina, Rússia, Brasil...

Catalunya és, en aquest nou escenari, un dels petits camps de batalla d’una guerra molt més gran. Només un i força perifèric. Però també aquí el que reinventi, defensi i sigui capaç de fer i d’oferir l’esquerra pot acabar tenint molta més rellevància del que a vegades pensem.
Àlex Masllorens és periodista