El monument i els talibans

"En memòria dels gais, les lesbianes i les persones transsexuals que han patit persecució i repressió al llarg de la història. Barcelona 2011". Aquesta és la inscripció que havia de portar un triangle de pedra de 4x3x3, ribetejat d’acer rosa, col·locat en els jardins de la Sagrada Família, a més de 100 metres de la façana de la Passió del temple recentment consagrat pel bisbe de Roma. Aquesta obra executava una de les 228 accions incloses en el Pla Municipal per al col·lectiu Lesbià, Gai, Bisexual i Transsexual amb què la ciutat de Barcelona s’ha dotat per fer front a l’homotransfòbia encara ben present en la nostra societat.

A hores d’ara (mitjans de gener) no se sap on anirà a parar aquest memorial, ja que a finals de desembre un mitjà de comunicació va fer públic aquest projecte i això va desencadenar una tempesta política, mediàtica i ideològica que l’ha fet quedar en entredit, al menys de moment. La tempesta política es va ventilar, tal com ve essent habitual, amb tres o quatre titulars: “XX creu que el monument és una provocació”, “XX pensa que qui ho ha proposat és un imbècil”, “XX creu que l’espai públic no pot ser monopolitzat per una confessió religiosa”, “L’alcalde desestima col·locar el monument a la Sagrada Família”. La tempesta mediàtica va seguir també el tarannà usual: des d’un diari molt “modern”, una escriptora “molt divertida” va fer broma sobre les distincions entre gais, lesbianes i persones transsexuals; des del diari de la gent de bé, un opinador va posar en el mateix sac el bisbe de Còrdova (que va dir en un sermó que la UNESCO tenia un pla secret per fer que el 50% de la població mundial esdevingués homosexual) i el regidor que va proposar la ubicació del monument, de qui deia que no li importava en absolut la memòria de totes aquestes persones. Entremig, en les tertúlies de tots els mitjans, els opinadors habituals, amb el rigor també habitual, van ventilar el tema amb un parell d’afirmacions contundents. I un altre columnista deia que per què no fer també un monument a les persones grasses, que també reben tot tipus de discriminació. De tot el vendaval polític i mediàtic potser en parlaré un altre dia.

Avui voldria centrar la meva reflexió en l’aspecte religiós de tot aquest afer, des de la meva perspectiva d’home gai cristià i d’esquerres. Perquè també van intervenir en tot l’enrenou un parell de representants de la jerarquia catòlica catalana. Un d’ells (el jove bisbe de Solsona) va declarar que la col·locació del monument era “innecessària, polèmica i provocadora” i que “els que el volen col·locar aquí tenen la intenció d’incomodar els catòlics, plantant davant la seva cara que hi ha altre models de família diferents als que propugna l’Església”. (Suposo que deu ser una de les gràcies de tenir la plenitud del sagrament de l’ordre, aquesta d’interpretar les intencions dels altres!) Va dir també que el monument feria “les idees i les opinions d’una gran majoria catòlica d’aquest país”. L’altre bisbe es va limitar a trucar a l’alcaldia. No sé què deuria dir, però va aconseguir el seu propòsit.

Comencem amb una pregunta bàsica: quina actitud hauria tingut Jesús davant d’una proposta com aquesta? No recordo cap ocasió en què Jesús intentés apartar d’ell cap persona que patia, cap pobre, cap petit, sovint amb gran escàndol dels poders fàctics de l’època, tant civils com religiosos. Perquè el monument no fa referència a persones que no tenen cap problema, sinó a aquelles que han patit persecució i repressió al llarg de la història. Persones amb una marca de marginació i de patiment, íntim, dur, que en massa casos els ha portat fins i tot a la mort. Encara avui l’índex de suïcidis dels joves i les joves gais, lesbianes o transsexuals és molt més elevat que el de la resta de joves.

També podem mirar què diu el Catecisme de l’Església Catòlica. En el seu núm. 2358 diu que les persones homosexuals “han de ser acollides amb respecte, compassió i delicadesa. S’evitarà, respecte ells, cap signe de discriminació injusta”. No acabo de veure el respecte, l’acolliment i la compassió en l’actitud d’aquests bisbes, ni tampoc cap cosa que s’assembli al capteniment de Jesús cap a les persones que pateixen. D’on surten doncs la polèmica i la provocació en unes persones que haurien de fer seva la vida i l’ensenyament de Jesús? Què entenen ells com a acolliment respectuós, compassiu i delicat? Perquè el monument no es referia a cap altre cosa que al patiment llarg i continuat al llarg de la història d’un grup de persones. Ni famílies diverses, ni orgulls ni res de semblant: era un record d’un sofriment. I davant d’aquest sofriment, els suposats representants d’aquell que “s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu”, no només van girar la vista, sinó que van maldar per apartar-lo del seu voltant. Perquè tant Moltmann com Jüngel parlen d’un “Déu crucificat”, difícil de descobrir i d’acceptar per l’home, marcat per l’experiència d’Auschwitz i dels gulags. Un Déu que, segons la Teologia de l’Alliberament, s’ha manifestat històricament i encara es va manifestant a través de l’alliberament dels pobles esclavitzats i explotats. És precisament allà, en les persones que pateixen, que són oprimides, que són esclavitzades, on es troba veritablement Jesús. Perquè se’l troba justament allà, en la petitesa, en la pobresa, en la marginació.

En el títol d’aquest article parlava dels talibans, perquè l’actitud d’aquests dos bisbes i de tants d’altres em recorda la d’aquells fonamentalistes que volen que tothom pensi el mateix i que tothom faci el mateix. I molt sovint, els seus manaments, les seves fatwas, les seves condemnes, responen més aviat a les seves ments perverses que no pas a les religions que pretenen defensar. De la mateixa manera que al Pakistan i a l’Índia els talibans van decidir que Allah volia que dinamitessin les imatges de Buda (i ho van fer), els nostres van decidir que el monument a les víctimes de l’homofòbia i la transfòbia els incomodava i els provocava, i van foragitar-lo de les proximitats dels seus temples.

És per això que moltes persones pensem que l’estructura de l’església vaticana ha deixat de fer la seva funció: proclamar la Bona Nova als desvalguts, anunciar l’any de gràcia, celebrar el Crist que va morir i ressuscitar per nosaltres. No és que la faci malament, és que fa exactament el contrari del que hauria de fer. I de ben segur que hi ha moltes persones que amb la seva vida i les seves obres duen a terme la missió que Jesús ens va encomanar. Però crec que ha arribat un moment en què l’estructura mateixa malmet el que es pugui fer “des de baix”. És per això que busquem altres espais on viure la nostra fe, lluny de fonamentalismes, oberts i obertes a totes les persones, sobretot a les que pateixen.

Jordi Valls