"Sense consciència psicològica, no pot haver-hi autèntica consciència moral”

Anem per la vida mig adormits, portant múltiples màscares que ens permeten interpretar múltiples personatges, vivint enganyats pensant que sabem qui som... fins que tot sovint un fet dramàtic ens dóna l'oportunitat d'endinsar-nos en el nostre interior en un viatge sense retorn. Lluís Serra Llansana, doctor en Psicologia, llicenciat en Teologia i Filosofia, i col·laborador de Catalunya Cristiana, ens ofereix en el llibre Códigos del despertar interior (La Teca Ediciones) un seguit de pautes per al camí de l'autoconeixement i de la consciència personal per tal de treure'ns la màscara i viure una transformació cap a la veritat, l'amor i la llibertat.
 

Catalunya Cristiana/Carme Munté, 15 feb. 11

 
Les persones vivim adormides en la nostra rutina?
Sí, encara que ens consta molt d'acceptar-ho. Plató, a través del seu mite de la caverna, reflecteix que l'estat habitual de l'home consisteix a viure les aparences ben lluny de la realitat. Estem adormits i si algú vol desvetllar-nos no és ben rebut. La fugida i l'autoengany nodreixen aquesta actitud adormida, que ens impedeix d'obrir-nos a la veritat. Jesús recrimina als seus apòstols: «Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, per no caure en la temptació» (Lc 22,45).
 
En quins moments es dóna un desvetllament?
Com més adormida està una persona, necessita un impacte més fort per desvetllar-se. Sovint un fracàs, un accident, una mort, una crisi personal, una ruptura afectiva, un problema de feina, un trauma sexual, una malaltia, un enfonsament econòmic, una fallida moral... és el toc que ens permet obrir els ulls a la pròpia realitat i coneixement. Com deia Teilhard de Chardin, «no hi ha cap progrés en l'ésser sense algun misteriós tribut de llàgrimes, de sang i de pecat».
 
Què diferencia una persona conscient de la persona mecànica?
Una persona pot conduir un avió de manera manual o posant el pilot automàtic. En el primer cas, ha de ser conscient de tots els seus moviments. No pot adormir-se sense posar en perill la tripulació i els passatgers. Si posa el pilot automàtic, vola sense aturar-se però va perdent consciència del que fa. Una persona mecànica es guia per pensaments automàtics (no valc res, els catalans són insolidaris, els homosexuals estan tarats...), per sentiments automàtics (ràbia contra el que parla una altra llengua diferent, temor a l'immigrant...), per accions mecàniques (fumar compulsivament, fugir del silenci posant la tele o la ràdio...).
 
Quins són els codis o les eines per al desvetllament interior?
L'autoconeixement sense mentides ni enganys, l'observació d'un mateix, la meditació, el silenci, el treball en grup, la pregària, la teràpia, l'acompanyament personal, el teatre, un quadern d'apunts personals, l'enneagrama...
 
Conèixer-nos a nosaltres mateixos és el primer pas?
El primer pas i un pas indispensable. Santa Teresa de Jesús va escriure: «Tengo por mayor merced del Señor un día de propio y humilde conocimiento, aunque nos haya costado muchas aflicciones y trabajos, que muchos de oración.» Sense l'autoconeixement, l'engany i la mentida fan estralls, en qualsevol àmbit de la vida, l'espiritual inclòs i encara més.
 
Com ens afecten les ferides de l'ànima i com poden ser font de llum?
L'explicació teològica del pecat original, s'hi cregui o no, correspon a una experiència profundament humana: portem ferides interiors que sovint volem guarir a qualsevol preu. Aquestes ferides filtren, i per tant distorsionen, les noves experiències que vivim. Guarides o si més no acceptades des de la gràcia, poden esdevenir font de salvació. Josep Maria de Sagarra va escriure una obra de teatre titulada La ferida lluminosa. D'això es tracta. De Jesús s'ha dit: «Les seves ferides ens han curat.» Nelson Mandela va aprendre en el temps de la presó el valor de la llibertat. Els seus més de 20 anys en aquest lloc es van transformar en una ferida lluminosa per a tot un país. Etty Hillesum, ferida per una guerra i per la persecució als jueus, escriu unes cartes que són un monument a l'esperança i a la joia. Tants d'altres exemples...
 
En quin sentit hem de distingir entre ego i essència?
L'ego aglutina la càrrega caracterològica de negativitat de la persona, que s'oposa a la seva essència, que és l'oasi de llum interior que l'impulsa a la realització del bé. El llenguatge moral parla de pecat i de gràcia. La psicologia qualifica respectivament aquestes dues realitats d'aparença i de ser, de compulsivitat i del nen o nena interior, de mecanicitat i de consciència, d'esclavatge i de llibertat, de mentida i de veritat, d'egoisme i d'amor. La monstruositat de l'ego, malgrat ofereixi a voltes un rostre atractiu, és la causa de la nostra infelicitat i de la negativitat social.
 
Quines sorpreses podem endur-nos en aquest coneixement?
De tot tipus. Qui es creu un desgraciat, si arriba a connectar amb el seu nen o la seva nena interior, descobreix horitzons de joia i d'esperança. Qui és narcisista, pateix el trencament del seu mirall i viu una experiència molt dura que inicia la seva transformació en humilitat i veritat. Cadascú ha de seguir el seu camí segons les trampes del seu ego.
 
És important l'autoconeixement per a la vida religiosa?
Tan important com en qualsevol altra dimensió de la vida, però potser encara més perquè ha de practicar el discerniment espiritual i els paranys es tornen més subtils. L'emmascarament de les forces de l'ego per motivacions religioses és molt perillós. L'autoconeixement el desactiva.
 
L'Església ha descuidat massa l'aportació de la psicologia?
Crec que sí. La psicologia mal utilitzada és un perill, però la psicologia ignorada encara més. Veure-la com una amenaça a la vida espiritual, prendre postures defensives, tenir-li por o generar desconfiança no menen enlloc. Els execrables casos de pederàstia ho evidencien. Els candidats a serveis sacerdotals o religiosos de rellevància dins de la comunitat cristiana haurien de poder gaudir d'exploracions psicològiques que els desactivessin mecanismes d'engany. El diàleg interdisciplinari és indispensable, tot sabent que la psicologia té un sostre i l'espiritualitat, no. S'ha d'evitar el reduccionisme psicològic de la persona, sense deixar d'utilitzar els coneixements que ens proporciona.
 
Quin és el paper del guia o de l'acompanyant espiritual?
No puc oblidar les paraules que la meva mare ens va dirigir als sis fills que estàvem al voltant del llit en el darrer capvespre de la seva vida: «Si voleu progressar en la vostra vida espiritual, heu de portar direcció espiritual.» Ella ho havia viscut. No era una teoria sinó la seva pròpia experiència. Avui dia no parlem de direcció espiritual, però sí d'acompanyament espiritual. A voltes, haurà d'anar complementat per una teràpia, però obrir-se davant d'una persona, sense dependències i en llibertat, ajuda a desmuntar les ficcions i els enganys que ens assetgen.
 
Podem llegir els miracles de Jesús des del punt de vista de la invitació a un desvetllament interior?
Les narracions dels evangelis representen per a mi la font d'inspiració més profunda i de revelació més sorprenent sobre el sentit de la vida humana i el desvetllament interior. L'endimoniat de Gèrasa, per exemple, segueix un procés terapèutic i espiritual meravellós. Sense identificar el problema, no hi ha guarició. Al final, va per la Decàpolis explicant tot el que Déu ha fet en la seva vida. Aquests testimonis cristians són més efectius que mil sermons i tractats teològics, sense desmerèixer que també aquests tenen la seva utilitat.
 
Pot haver-hi consciència moral sense consciència psicològica?
Sense consciència psicològica, no pot haver-hi autèntica consciència moral. Si actuo mecànicament, si no m'adono que sóc autor dels meus actes, com puc saber si són bons o dolents, com puc exercir la meva llibertat de forma responsable? En tot cas, cauré en una aplicació mecànica de la llei a cada situació, sense la resposta personal que implica tota actitud moral. Aquest quadrimestre impartiré un seminari a la Facultat de Teologia que aplica aquest criteri: Vers una nova comprensió psicològica i moral dels pecats capitals. Un repte apassionant.
 
El desvetllament interior és un camí sense retorn?
L'escena de la pastilla vermella i la pastilla blava entre Morfeo i Neo a la pel·lícula Matrix és força reveladora. Si t'obres a la veritat, pren la pastilla vermella, però recorda que no hi ha marxa enrere. Més d'una vegada, les persones que fan un procés de treball interior es pregunten si no era millor la situació anterior, la de ser l'idiota feliç, però totes acaben responent que val més la pena el camí iniciat, malgrat el preu de sofriment i esforç.
 
Viure amb sentit comporta necessàriament fer coses pels altres?
Efectivament. La inflació de l'ego d'una persona li retalla l'espai de l'alteritat. Com més ego, menys espai per als altres. Si l'ego disminueix, perquè prescindir-ne és impossible, la capacitat amorosa s'allibera i es teixeixen les relacions amb els altres d'atenció i de servei, especialment envers les persones més necessitades i febles.