Roques, vent i onatge

 Roques, vent i onatge constitueixen elements del paisatge interior de qualsevol vida humana. Les roques expressen el món personal de les meves conviccions. Representen el lloc que proporciona seguretat als meus ancoratges i que em serveix de punt de referència. El vent i l’onatge, en contraposició, sintetitzen les forces i dinamismes, en els quals estic immers. Sentiments i instints fan aquest paper, així com també les modes culturals i els impactes mediàtics. Canviants, impetuosos, envoltants, manipuladors… t’arrosseguen des d’on ets fins on no vols anar. Et pots deixar endur per ells o resistir-t’hi no sense esforç. En la nostra societat, la brúixola ha perdut vigència i ha cedit protagonisme al radar. No hi ha nord ni sud. Hi ha impulsos que et porten d’una banda a l’altra i el radar para boig seguint els avatars de l’entorn.

 
El dia 2 de febrer, se celebra la Jornada Mundial de la Vida Consagrada. El lema d’enguany és: «Els joves consagrats, un repte per al món. Sòlids en la fe (Col 2,7).» Les persones consagrades en saben, de roques, vent i onatge. No tant perquè ho hagin estudiat als llibres, sinó per haver-se submergit al seu propi interior. Reviuen l’experiència de Pere (Mt 14,22-32). Després de la multiplicació dels pans, Jesús puja sol a la muntanya per pregar. Els deixebles, a la barca, es van endinsant al llac, sacsejats per les onades perquè el vent els és contrari. Oscil·len sense rumb. A l’alba veuen una figura humana que camina sobre les aigües i creuen esparverats que és un fantasma. Criden de por. Jesús, confós com a fantasma, els diu: «Coratge. Sóc jo. No tingueu por.» Pere ho vol confirmar, i exclama: «Senyor, si ets tu, mana’m que vingui caminant sobre l’aigua.» La resposta, concisa, no es fa esperar: «Vine.» Pere camina sobre les aigües, però com que el vent és fort, agafa por i s’enfonsa. Demana a Jesús que el salvi. Jesús estén la mà i l’agafa, dient-li: «Home de poca fe! Per què has dubtat?»
 
Les persones consagrades reviuen cada dia aquesta experiència de Pere. La seva roca és la fe, que els dóna solidesa. Ni l’èxit social, ni l’aplaudiment, ni les obres importants, ni les missions reconegudes amb la seva seguretat, perquè tot això és vent i onatge. Creure en Jesús és la clau. La vida religiosa en el llac procel·lós quan dubta, agafa por i pensa que les condicions adverses són més fortes que la Paraula de Déu; quan es deixa arrossegar per les modes culturals, siguin conservadores o progressistes; quan el vent bufa n direcció contrària a la missió rebuda. Les persones consagrades també saben que no sempre estan a l’alçada del do rebut. La feblesa de la seva fe els enfonsa. Llavors, queda el crit profund de la pregària del pobre: «Senyor, salva’m!»
 
Això no obstant, deixen la barca per caminar sobre les aigües. La solidesa rau en la fe en Jesús. Tota la resta és líquid, com la nostra cultura actual (Bauman). No s’allunyen del món, sinó que hi caminen amb la força de la fe. La por, sempre comprensible, no hi té cabuda perquè reben la invitació al coratge. Hi ha milers de religioses i religiosos, molts d’ells grans, que han passat la vida caminant sobre les aigües i buscant el bé dels altres. N’hi ha que viuen en infermeries o residències, nodrint la seva fe en el silenci i l’anonimat, però hi són i preguen pel món, perquè no se n’han desentès mai. Els joves consagrats tenen models d’entrega davant dels ulls. N’hi ha prou que, com Pere, caminin sobre les aigües del món actual.