Religioses i religiosos avui

Només a Catalunya n’hi ha milers. Es mouen en la discreció, però no estalvien la seva presència, especialment als llocs de frontera. S’entesten a alleujar el patiment humà, a construir relacions fraternes més enllà de les diferències, a oferir serveis socials, educatius, hospitalaris a les persones necessitades. N’hi ha que, des dels claustres de la vida contemplativa, es dediquen a oferir el do inestimable de la pregària, i intercedeixen per tothom. Són companys de camí per als emigrants, per als pobres, per als nens del carrer, per a les prostitutes, per als interns als centres penitenciaris, per als malalts terminals. La seva causa no és una ideologia sinó l’home i la dona contemporanis. Resulten invisibles per als mitjans de comunicació. Només en alguns casos, apareixen en els espais mediàtics per convertir-se en la veu dels sense veu, per denunciar abusos des de la llibertat de la seva condició, com Pere Casaldàliga, com Teresa Forcades, les afirmacions de la qual sobre els interessos farmacèutics s’han vist confirmades i fins i tot l’OMS ha hagut d’impulsar una investigació. Viuen en comunitat i comparteixen els béns. Saben que no tot és meravellós en la seva vida i saben que no sempre estan a l’altura de la crida que han rebut. Aquest coneixement els manté en la humilitat. El compromís social no els impedeix dedicar-se a l’estudi. N’hi ha que vesteixen hàbit. Altres no es distingeixen del seu entorn. Gran és el que fan a favor dels altres, però el motor que mou la seva vida és la persona de Jesucrist. A ell i a la difusió de la Bona Notícia han consagrat la seva vida. En ell troben la raó de la seva vida. Preguen, de vegades des de la penombra d’una fe peregrina. Es lliuren al proïsme, perquè, com diu sant Ireneu, «l’home és la glòria de Déu». Representen una pinzellada de transcendència, que contrasta amb l’imperi del materialisme i del consum. Intenten centrar la seva vida en Déu en comptes de mirar-se contínuament el melic. Volen neutralitzar l’exaltació del seu mateix jo obrint el seu cor al proïsme. Es mouen en la diversitat i el pluralisme com un peix a l’aigua. Saben que els dons són múltiples i que cadascú vol viure a fons el seu. Sempre amb la mirada posada en el bé de tothom. No cerquen privilegis sinó complicitats en la construcció del Regne de Déu.

A Catalunya, són cada vegada més grans. La piràmide d’edat augmenta. Les passes són més lentes, malgrat que les conviccions continuen fermes. Els rostres reflecteixen més arrugues. Es pregunten per què hi ha escassos relleus. Hi ha moltes explicacions, que tenen l’origen en el model de societat que construïm. El neoliberalisme econòmic lloa el vedell d’or i s’allunya, així, del Déu veritable. La societat renuncia a la vida, com a natalitat i com a lliurament, i aquest fet repercuteix en molts nivells. Es pregunten si elles i ells són la causa que no cristal·litzin les crides vocacionals. Hi ha endevinaires que s’instal·len en el retorn nostàlgic al passat com a beuratge per arreglar el descens de vocacions, quan l’únic retorn vàlid és la conversió continua a Jesucrist i el seu evangeli. Moltes vegades són incompresos, però no obliden que el seu Mestre no va tenir més sort. Fou perseguit i crucificat als marges de Jerusalem. Esperen, amb tot, perquè l’amor sempre ressuscita, i deixa les tombes buides.
 
El 2 de febrer proper se celebra la Jornada Mundial de la Vida Consagrada. Un dia especial per a l’Església i per a la societat.
 
Catalunya Cristiana, 28 gener 2009