Profetisme de la vida religiosa

Unió de Religiosos de Catalunya (URC) celebra el dissabte 22 de gener a Barcelona un Simposi amb motiu de la celebració dels 30 anys de la seva creació sobre «Profetisme de la vida religiosa en un cristianisme de diàspora».

Quan el Dret Canònic afirma que «l’estat de vida consagrada, per la seva naturalesa, no és ni clerical ni laïcal» (cànon 588 § 1) defineix amb claredat un fet que sovint s’oblida. La divisió entre clerical i laïcal apunta a la dimensió institucional de l’Església. La vida religiosa, al contrari, se situa en una dimensió carismàtica i escatològica, diferent de l’anterior. Els religiosos poden ser sacerdots o germans, però aquesta divisió és secundària en la seva essència, tot i que les realitats històriques han creat diferències importants.
 
La vida consagrada masculina té dos riscos als quals ha de prestar molta atenció. Els religiosos sacerdots poden accentuar la seva dimensió clerical de manera que s’apartin de la seva naturalesa de vida religiosa. S’abandona el profetisme en nom de la clericalització. Els religiosos germans es poden concentrar en la seva dimensió laïcal i desviar-se de la seva característica peculiar de vida religiosa. Releguen el profetisme en nom de la transformació de les coses en aplicació de la reialesa laïcal. Quan uns i altres es deixen temptar en els aspectes secundaris, clerical i laïcal, abandonen el terreny que els és propi i s’allunyen del profetisme i de l’escatologia, que són els seus trets definitoris i que no compten amb el poder i el prestigi que comporta sovint la dimensió clerical. Les religioses, com que no poden accedir al sacerdoci, tenen menys riscos, però en determinats moments històrics han imitat el model masculí, i han introduït divisions internes en la seva classe única, com a mares i germanes.
 
Algunes valoracions que s’han produït en els darrers mesos des d’importants llocs eclesials sobre la vida religiosa han atribuït els seus problemes actuals a una aplicació distorsionada de les decisions conciliars o a altres motius discutibles. Es presenta una visió esbiaixada i es focalitzen els problemes perdent de vista la situació general de l’Església. Consola observar l’equilibri i la proximitat del papa Benet XVI envers la vida religiosa, a la qual dóna suport sense vacil•lacions i amb manifesta clarividència.
 
Simón Pedro Arnold, monjo benedictí a Bolívia i assessor teològic de la CLAR, afirma: «Ens hem oblidat que el que ens és propi se situa al costat dels màrtirs i dels sants i santes més que dels doctors o pastors. Hem preferit ser un model institucional aplaudit que ser un signe humil, criticat i incòmode. Si continuem en aquesta postura jeràrquica, aviat donarem la raó als que profetitzen la nostra defunció imminent. La nostra resurrecció com a vida consagrada està en l’abandonament d’aquest espai usurpat i en la reconciliació amb la nostra pàtria originària: la vida carismàtica» (¡Tú, Sígueme! Diez años de reflexión teológica sobre la vida religiosa latinoamericana, p. 36).
 
Resulta tan necessari com apassionant reflexionar per recuperar l’espai propi de la vida consagrada, que no és ni clerical ni laïcal. Sense aquesta perspectiva de fons, la vida del religiós germà i de les religioses sembla com una realitat de segon pla, perquè s’observa des de l’òptica clerical. Aleshores el que és secundari es transforma en essencial i es perd el que és específic. De cap manera aquestes diferències impliquen cap amenaça a la comunió eclesial. Al contrari, la garanteixen.