Objectiu: cap víctima

Circulo per les autovies i les autopistes catalanes. Hi veig un cartell electrònic que anuncia: «Objectiu: cap víctima.» Més endavant, el següent indica el nombre de morts i de ferits greus a la carretera que s’ha produït a partir d’una data concreta. Una manera dramàtica de cridar l’atenció per extremar la prudència. Es pretén evitar els accidents a través de la prevenció. A ningú no se li acut pensar que s’obligui a tancar la carretera, en molts casos, àmplia i ben dissenyada. El problema és acostumar-s’hi. Al final, sembla normal pagar un peatge de vides humanes si volem circular per les xarxes viàries. No obstant això, la xifra d’accidents mortals no elimina l’objectiu que es busca. Cap víctima. Tant l’objectiu com el tractament responen a l’actualitat. Fa anys, una mort en carretera era tan dramàtica com ho és avui dia, però tota la resta era diferent: el ferm de la calçada, el disseny del traçat, el nombre de revolts, la pintura de les línies, la qualitat dels vehicles, la senyalització, etc. No existien radars tan perfectes, ni controls etílics, ni GPS, ni tacògrafs, ni helicòpters que detectin els detalls mínims. Els avenços tecnològics, que aporten molt, es poden convertir en riscos greus, com l’ús del mòbil. Un judici just requereix situar-se en el context. La mentalitat canvia cap a una major consciència del problema i un sentit més agut de la responsabilitat.

S’acaba de publicar el «Protocol d’actuació entre els departaments de treball, afers socials i famílies i d’ensenyament, de prevenció, detecció, notificació, derivació i coordinació de les situacions de maltractament infantil i adolescent en l’àmbit educatiu». També en aquests camps, com el corresponent a la direcció general de trànsit, l’objectiu és cap víctima. Si a les carreteres es posa en joc la vida humana, en els àmbits educatius, la dignitat i la maduresa dels menors d’edat. Aquestes ferides psicològiques, morals i espirituals, que tant de patiment causen a les persones, han de ser evitades sigui com sigui. La Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l’infant, que va entrar en vigor el 1990, estableix un nou horitzó per regular-ne els drets, que abans no es reconeixien. La mentalitat, afortunadament, va canviant, tot i que a un ritme més lent del que és desitjable. La consciència en les persones que intervenen en l’educació, professors i alumnes inclosos, pot afavorir en gran mesura el desenvolupament de polítiques clares de prevenció. Els riscos continuen existint. No sempre és possible detectar els abusadors ni com vénen els alumnes quan arriben per primera vegada a un centre. N’hi ha que, malauradament, ja arriben amb un pes familiar a la motxilla. N’hi ha prou d’observar les estadístiques i els estudis. Si hi ha un problema, cal intervenir-hi decididament, però aquest protocol l’ha de facilitar sense buscar complicacions innecessàries. El temps dirà si és l’encertat.