Ironia catalana

      El document Arrels cristianes de Catalunya, carta pastoral dels bisbes redactada fa 25 anys, recorda la distinció que feia Carles Cardó entre tradició bona i dolenta. Els redactors en posen uns quants exemples, entre ells el següent: «La ironia, que de vegades facilita el realisme, la desmitificació i fins un estil planer, pot esdevenir autodestructiva en erosionar aspectes fonamentals de la vida col·lectiva, i pot limitar l’horitzó espiritual en degenerar en burla d’allò que hom no comprèn.»

L’humor català, sovint, és ple d’ironia i es diferencia per aquesta característica d’altres estils humorístics, propis d’altres pobles. L’humor anglès ens resulta ben proper. No obstant això, com recorda el document, la ironia és, com moltes realitats de la vida, una arma de doble tall. Serveix per desmitificar alhora que es pot convertir en autodestructiva. N’hi ha prou amb un petit pas per passar de la subtilesa i la finesa a la burla que posa en ridícul. Els programes de Polònia i Crackòvia es basen en la sàtira política i esportiva. Fa gairebé un parell d’anys, vaig dedicar un article al primer. El segon, de la mateixa factoria, segueix criteris semblants. El fet que els sis candidats a president de la Generalitat desfilessin pel programa abans de les eleccions es pot interpretar com a obertura i sentit de l’humor. A mi em va sonar més a submissió i por de quedar malament si es negaven a aparèixer a la petita pantalla. No obstant això, partint de la base que l’objectiu de la sàtira és el poder i aquells que el posseeixen, el tractament que fan de la germana Teresa Forcades amb les seves al·lusions a les farmacèutiques em resulta tremendament reaccionari, tot i que pot resultar divertit. L’humor de Toni Soler i el seu equip desactiva uns arguments ben elaborats i una denúncia lúcida que, gairebé en solitari, va realitzar la monja benedictina i que el temps li ha donat la raó. Ningú no s’ha ficat amb l’Administració per la compra abusiva de vacunes que no han servit de res. Aquí és quan la ironia desemboca en destrucció. Polònia ha convertit en paranoia la denúncia clarivident de la monja contra el sistema econòmic i els interessos de les companyies farmacèutiques. Tal com diu el document, es degenera en burla del que no es comprèn.
 
Tant en aquest programa com en intervencions de tertulians, comentaristes i articulistes de ràdio, televisió i premsa, s’hi poden observar situacions en les quals la bona tradició de la ironia catalana es converteix en una mala tradició. Actualment, el camp privilegiat per observar aquestes tendències es produeix en els temes religiosos, especialment en els que es refereixen a l’Església. No hi ha només ironia i desmitificació sinó burla i erosió. Antoni Puigverd afirma: «En l’àmbit de la cultura i de les idees, domina la burla de la fe i el menyspreu del llegat cultural de la religió.» El seu diagnòstic encara és més radical: «Ens hem prohibit la dimensió espiritual.» La visita del Papa va permetre aflorar aquesta mala tradició. Hi ha sectors amplis de cristians que pateixen pacientment aquest maltractament. El seu silenci no dóna la raó als agressors. Moltes vegades s’ha criticat els púlpits de les esglésies però els púlpits laics, amb un poder extraordinari per la seva projecció mediàtica, potser haurien de repensar la seva tasca.
 
Els bisbes ens insten a Arrels cristianes de Catalunya: «Ara més que mai ens cal tenir els ulls oberts per tal de saber destriar el blat del jull, la bona de la mala tradició.» Un text de fa 25 anys que gaudeix de gran actualitat!