Ada Colau ha decidit excloure la missa del programa oficial de les Festes de la Mercè. Aquest fet, juntament amb molts altres que s’han produït, evidencia l’exercici d’una mena de lideratge sobre el qual cal reflexionar. Dues paraules llatines, potestas (poder) i auctoritas (autoritat), sustenten dos tipus de lideratge. Martha Zechmeister parla de la potestat opressora i de l’autoritat alliberadora. El lideratge basat en el poder se centra en el control, en la imposició, a crebantar qualsevol resistència i a destruir els que no se sotmeten. El lideratge basat en l’autoritat afavoreix el reconeixement lliure i mutu. L’autoritat es destrueix ella mateixa en el moment en què recau en la violència. Imposició i autoritat són essencialment incompatibles.
Ada Colau (i Barcelona en Comú) prometien inaugurar un estil nou de fer política. Moltes de les decisions que han pres fins ara i, encara més la manera d’imposar-les sense diàleg, retornen als tics de sempre. Critiquen el sistema, però el reprodueixen amb escreix. S’han deixat seduir pel poder i, pas a pas, perden l’autoritat. Sobre el Mobile World Congress, van disparar el tret, però han hagut de fer marxa enrere. Han volgut marcar perfil a base de mostres de poder, però el diàleg en molts temes ha brillat per la seva absència.
Sebastià Alzamora, en un article publicat a l’Ara en el qual s’autodefineix com «un paio d’esquerres», ha escrit: «Treure una missa del programa de la Mercè no em diu que Ada Colau sigui d’esquerres, sinó que la perd el gust per la foto i el titular fàcils. I que digui que ho fa en nom de l’aconfessionalitat i de la convivència, senzillament em sembla demagògic.»
Quina llàstima que una esquerra bastant àmplia mantingui encara en els seus postulats un anticlericalisme tronat! Barcelona en Comú va tornar a mostrar plantejaments similars a través del seu tinent d’alcalde Jaume Asens quan va voler justificar l’abstenció a sumar-se a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) esgrimint l’«exaltació de les excel·lències espirituals que tenen a veure amb una defensa d’una mística i d’un imaginari d’una Catalunya romàntica, clerical, la Catalunya de Cambó, de Torras i Bages, de Jacint Verdaguer». Al·lucinant per justificar-ne la inhibició i desmarcar-se del procés.
La Mercè, que dóna peu a la celebració de les festes majors de Barcelona, no és la veïna del cinquè. Es refereix a la Mare de Déu de la Mercè, en nom de la qual els mercedaris i moltes altres persones han lluitat al llarg de la història i continuen lluitant en l’actualitat per l’alliberament dels captius, per les persones excloses de la societat, pels pobres i marginats, pels presos i les víctimes. Quanta gent autènticament d’esquerres no compartiria aquests objectius? La decisió d’Ada Colau no fa escac a la fe cristiana. Només evidencia la seva ignorància del sentit de la festa i la inconsistència dels seus arguments demagògics.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.