L'alegria del ser missioner

 Deu fer um parell d’anys, els Claretians de Catalunya vàrem celebrar els vint-i-cinc anys de la Missió de Guajará-Mirim, a l’Amazònia Occidental brasilera. Em aquella ocasió ens van demanar que cadascun dels qui hi treballem escrivíssim un petit testimoni. I em va cridar l’atenció el fet que la majoria coincidíssim a parlar de l’algria i la satisfacció que ens produeix el treball missioner. Tots ho hem triat i tots ens hi trobem bé. Ser missioner és la nostra manera concreta de viure la nostra vocació humana i cristiana.

La gent que ens acull i la que ens ha acollit durant tots aquests anys, també ens ha ajudat i ens ajuda a entendre què vol dir ser missioner. No està tant en el que es fa –que sempre és important- com en el fet d’estar present i de compartir. És a dir, ser a prop de la gent, caminar amb ells, valorar cada persona pel que és i no per interessos econòmics o amb intencions electoralistes, és vist com una de les coses més positives que podem oferir. I segurament és el més important que se’ns demana. Moltes experiències m’han anat ajudant a entendre-ho, però ara recordo la primera vegada vaig anar a celebrar el 12 d’octubre en una comunitat rural. Aquí és la festa de Nossa Senhora Aparecida; jo havia arribat al Brasil feia uns quinze dies i acompanyava el Bisbe. Anávem amb um d’aquells petits cotxes que a casa nostra es coneixien popularment com “escarbat” i a mida que ens acostàvem a la capella o església anàvem trobant gent que hi anava a peu. No els podíem convida a pujar, però a cada grup el bisbe els dirigia unes paraules de salutació... Espontàniament em va dir: “aquí la pastoral es fa amb un deu per cent de tècnica i amb un noranta per cent de cordialitat”.

La presència del missioner sol ser especialment valorada en llocs més allunyats dels nuclis urbans o de difícil accés. Durant anys vaig treballar amb una senyora catequista que havia viscut tota la infància i juventut a l’interior de la selva on, si tot anava bé, rebien la visita del missioner un cop l’any. Ella em deia: “aquells dies que teníem el Padre amb nosaltres era una festa, eren els dies més alegres de l’any. Amb la seva presència i la celebració de l’Eucaristia ens ajudava a carregar la bateria per tot l’any”.

En aquest intercanvi de donar i rebre que és la missió, els primers temps em cridava molt l’atenció el tarannà més reposat, i de vegades fins i tot lent (per als que venim d’Europa) de la gent d’aquí. Fins que vaig anar aprenent la saviesa que hi ha en això. En un món en què tot és molt precari, en què ni el Govern ni ningú et podrà donar ajuda en cas de necessitat, les forces s’han de saber dosificar. Avui mateix algú es pot posar greument malalt i se l’ha de portar molt lluny per ser atès, o es pot calar foc a la casa del ví, i tots hem de córrer… Per tant, cal guardar les presses i les corredisses per a allò que és realment vital. I encara, com que la vida ja és prou dura, sempre cal tenir una reserva de forces i d’energia vital per si les coses van encara més malament. El que crida realment l’atenció és que ni en els moments més difícils desapareix la bonhomia i el somriure dels llavis.