El mestratge eclesial i el discurs del rei

He vist “El discurs del rei”, història del terapeuta de la veu que va ajudar el rei Jordi VI a vèncer el seu tartamudeig en accedir al tro d’Anglaterra en un moment convuls, l’inevitable confrontació amb l’alemanya nazi, quan el país necessitava una veu clara, neta, contundent. És una gran pel·lícula, sens dubte, plena de matisos i riqueses. Però en sortir del cinema m’he aturat, coca-cola als llavis, a rumiar sobre un aspecte que m’ha agradat especialment, el mestratge del foniatra envers sa majestat.

El 1996, l’informe Delors de la Unesco sobre l’educació al segle XXI deia que calia moure’s en quatre direccions, el saber (coneixements), el saber fer (destreses), el saber estar (convivència) i el saber ser (identitat i confiança). Sobretot aquest darrer saber, recuperació de la identitat i confiança en ell mateix, és el que el foniatra aporta al príncep i posterior monarca. I de vegades penso que és el menys valorat dels aspectes formatius tot i que, al meu parer, n’és l’eix vertebrador. Saber qui sóc, com sóc, què hi ha de noble en mi que potser no ha emergit o ha estat ofegat. Desvelar-ho i assumir-ho. I voler-ho gestionar, sanament, netament. I podem afegir, si volem, sàviament, hàbilment, generosament, per atendre’ns a les altres tres direccions educatives. Però, qui hi ajudarà?

Amb tot, el que em preocupa especialment no és el mestratge a l’escola, ni a la universitat, o a la família, que també, però no ara mateix. El que em preocupa és el mestratge en l’acció pastoral de l’església, església amb majúscula i amb minúscula, església que som tots i cadascun dels qui la conformem i exercim en nom d’ella. Som veritablement mestres? Exercim un veritable mestratge? Ajudem a descobrir identitats i sabem generar confiances? De vegades no ho tinc clar.
 
El mestratge pastoral no és fa a crits, ni amb ordres, ni amb denúncies i acusacions. Els discursos apocalíptics no engresquen, prou apocalíptica és la vida de tantes i tantes persones perdudes en mig d’una crisi ferotge i de tants sorolls eixordadors que ens envolten. El mestratge pastoral, el que fan tants i tants anònims capellans, religiosos i laics, és una esperançada tasca d’acompanyament de processos personals, tots diferents malgrat semblances. Processos que parteixen de la realitat de les persones, per acollir-les i ajudar-les a trobar-se al fons de l’ànima, allà on, en el “sagrari de la consciència”, ressona una crida a la bondat, a la bellesa, a la veritat, als més alts valors que tothom, tothom algun cop, ha desitjat i possiblement pogut tastar. Un procés que anima a les persones a viure confiadament el bo i millor del que són. Un procés d’autorevelació i d’autoconfiança. Tot plegat per convidar a descobrir, tant de bo, que al fons de tots nosaltres hi ha una crida amorosa de Déu a ser el millor del que som, i que qui ens fa confiança és Déu mateix que ens acompanya a ser-ho.
 
Em ressona aquella esplèndida expressió sobre l’església, “mestre en humanitat”. Potser ens cal recuperar-la cada dia, no perdre-la en el foc d’encenalls dels debats comprensibles i inevitables en els que ens veiem atrapats en un context social canviant i complex.
 
M’acabo la coca-cola i em pregunto si no estic embolicant-me. Potser sí, però en arribar a casa, ja de matinada, ho escric.