Dels déus i dels homes

 

Hi ha moments màgics en els que connecto íntimament amb una història que m’estan explicant, moments que no sabria qualificar, moments que potser s’acosten a l’èxtasi. La contemplació de la proposta de Xavier Beauvois, “Dels déus i dels homes” (França, 2010), ha estat un d’ells. Per molts motius, molts, tants que hauria de repetir l’experiència, com la d’aquell admirador embadalit davant d’aquella obra d’art que tant l’inspira, tant que la revisita un i altre cop, sempre trobant-hi nous aspectes, noves riqueses, sense mai esgotar la curiositat, sabedor que encara hi ha tant a descobrir.

Dels déus i dels homes... El guió, els personatges, les imatges, la música, la narració evocadora de l’evangeli, missió i passió, el ritme de tot plegat, contrapuntejat amb la salmòdia resada, sempre significativa del que va passant... i entremig, la vida quotidiana feta de servei i pregària, la bellesa serena de la sobrietat de vida, les difícils decisions comunitàries resoltes amb veritable esperit de comunitat, el desassossec íntim i solitari de cadascú, sempre acompanyat del silenci fratern del germà... I la certesa que darrera hi ha un fet històric, l’assassinat de gran part d’una petita comunitat cistercenca a la regió muntanyosa del Magreb algerià el 1996, un assassinat perpetrat per la part més fosca d’un islamisme que mai és denunciat com l’Islam, perquè els monjos estimen i respecten l’Islam, i nosaltres som conscients que per tot arreu hi ha una part fosca, també a les grans religions, també al cristianisme, sense que això hagi necessàriament d’adulterar-ne la grandesa.

En subratllo un dels molts possibles fils conductors: la fidelitat. Fidelitat a la missió, al compromís adquirit, a la tasca que ha afaiçonat la construcció de la pròpia existència, al somni més bell que tots hem tingut algun cop i amb el que ens hem volgut comprometre. És en aquesta fidelitat que rau la grandesa divinitzadora dels millors dels homes, d’aquells que viuen en comunió veritable amb els déus, i per tant també amb els homes, siguin el que siguin, creguin el que creguin, facin el que facin. I és aquesta fidelitat la que, sobtadament, sense voler-ho ni cercar-ho, pot portar al martiri, al lliurament de la pròpia vida fins i tot estimant aquell que ens la prendrà.

En un temps de claudicacions i de tripijocs, de rebaixes i contraprestacions, de contemporitzacions amb una crua realitat allunyada de l’esperit evangèlic, de seny pragmàtic, d’impossibles ingenuïtats i innocències... En aquest temps que ens atrapa, que m’atrapa, la història d’aquesta comunitat, i com ens és explicada, és, també, una bona notícia, un veritable evangeli: hi ha vida més enllà d’aquesta mena de vida, una vida plena, una vida que s’esdevindrà eterna. Potser podem recuperar somnis juvenils, il·lusions desades al fons del calaix, perquè no?... tot plegat, qui no ha volgut estimar, qui no ha volgut ser bona persona, qui no ha somniat ser útil als altres?