Una persona 2.0?

Una important companyia d’automòbils juntament amb una reconeguda agència de selecció de personal han llençat una promoció peculiar. En concret, la marca facilita un nou model de cotxe i un bon sou durant un any a l’espera d’un candidat que n’assumeixi un determinat compromís. La funció del seleccionat consistirà en descriure les seves experiències i impressions en un blog que haurà de fer compatible amb la seva tasca quotidiana. 

La relació de requeriments és àmplia. Una experiència al volant no inferior a dos anys, disposar de titulació universitària, tenir interessos socials i culturals, facilitat per establir relacions... L’anunci ha tingut molta cura en no caure en una discriminació sexista i ha precisat que es tractava d’un/a candidat/a. Però un aspecte del perfil sol·licitat m’ha cridat l’atenció. En concret, el primer: “l’agencia xxx cerca, per automòbils yyy, una persona 2.0
 
No em referiré ni a la campanya ni a les empreses promotores. No em pertoca. Vull clarificar, a més, que sóc d’aquells que ja ha fet ús de l’analogia 2.0 o 3.0 en alguna ocasió (veure per exemple, Laïcitat 2.0) però sempre aplicat a entorns, escenaris, models...
 
Certament la idea de “persona 2.0” m’ha cridat l'atenció. M'ha vingut al cap la novel·la d’Aldous Huxley, Un món feliç, per allò de les classes o grups socials. He pensat en la famosa fractura digital aplicada a les persones. He tornat a preguntar-me sobre si els humans adaptem el medi o és a l’inrevés...
 
Ser persona és una realitat present i alhora un projecte que -entre altres coses- ha d’incloure la capacitat relacionar-nos en els diversos entorns i ha de nodrir-se des del conreu de la dimensió interpersonal. Tots plegats -i particularment el món educatiu- som conscients de la important responsabilitat que tenim davant del repte de la gran xarxa i de la necessitat de desenvolupar un seguit de capacitats en relació al món digital. Ara bé, una cosa són les competències per resoldre noves situacions o per facilitar el nostre desenvolupament en nous escenaris -i per tant, sempre al servei de la persona- i una altra és imaginar, suggerir o consolidar nomenclatures que cataloguen la persona utilitzant el símil de “versions” més recents o superiors.