L'Educació Superior i els «signes dels temps»

 

L’educació ha estat, és i serà un tema cabdal. Sigui des de la perspectiva de la seva incidència i significació en l’àmbit del desenvolupament de la persona, entesa com a promoció de les nacions o com a facilitadora de la cohesió social, enfocada com actitud solidària o vers la cooperació, relacionada amb la construcció i consolidació de la identitat d’un poble, viscuda com l’enorme i prioritària responsabilitat de pares o com la lloable tasca dels professionals de l’ensenyament..., l’educació ens obre un gran ventall d’escenaris i connotacions. Les cultures, tot i que en la pràctica encara trobem certes banalitzacions i moltes deficiències, reconeixen en l’educació un fet fonamental.
 
En el marc de l’educació superior desplegada per institucions catòliques i d’inspiració cristiana, un dels reptes més importants és el de formar en una progressiva consciència que l’educació és un veritable «signe dels temps». En efecte, seguint Gaudium et spes n. 4, l’educació fóra un dels importants fenòmens que susciten «interrogacions perennes dels homes sobre el sentit de la vida present i futura i llur mútua relació». Des d’aquesta perspectiva, la tasca de les esmentades universitats hauria de revifar-se i tendir cap a una nova doble fita més agosarada: percebre l’educació i tot allò que comporta com un «signe dels temps» i experimentar l’educació superior com «lectora» dels «signes del temps». En aquest sentit, l’educació superior sense deixar de ser un logos (paraula, discurs, coneixement), un ethos (comportament o manera de fer) i un pathos (un estat o assentiment existencial), esdevindria una hermenèutica o art d’interpretar la vida.
 
Aquest és un dels millors actius que podem oferir des de la universitat. La veritable excel·lència en l’«educació superior» no pot només planejar sobre les clàssiques funcions universitàries (docència, recerca i transferència) sinó que ha de provocar un «efecte» o «principi d’integració» en el ser. I aquest consistiria en la capacitat  proactiva de comprensió d’allò què sóc jo i els altres, d’allò que s’esdevé i d’allò que no convindria que passes i, finalment, d’allò que caldria fer. L’actitud «educativa superior» integrada en les arrels de la persona ho reinterpreta tot (els elements bàsics de la identitat personal, la tasca professional, la relació ciutadana o l’actuació com a progenitor, per dir alguns exemples). L’educació, sens dubte, és una experiència amb una dinàmica de reciprocitat però no podem obviar la dimensió reflexiva. En efecte, una experiència que té el potencial d’ajudar a comprendre i interpretar la història personal i la col·lectiva.
 

Publicat a Catalunya Cristiana, edició 1640, 27 de febrer de 2011, p.14