Perdre és guanyar

(Fra Josep Manuel Vallejo) La fe cristiana no és una moral ni un seguici de continguts teològics, tot i que també, però no en primer lloc. La vida cristiana és la descoberta d’un tresor, d’una vida millor que, quan s’ha trobat, compensa d’abandonar l’anterior perquè rendeix més, dóna més benestar i alegria.

Per això, quan Jesús recomana determinades actituds, ho fa en termes de guany, de major recompensa. Quan al capítol sisè de Mateu recomana pregar en secret o dissimular que es dejuna o no mostrar amb bombo i platerets les pròpies obres de caritat, diu: “Déu que veu en el secret t’ho recompensarà”. I dels que fan aquestes coses per fer-se veure i ésser lloats diu: “ja han rebut la seva recompensa”. De manera que està dient: la recompensa i el benestar que brolla d’encarnar les actituds de Jesús és molt millor que la que brolla de la vanaglòria i del desig d’ésser valorats.

Per això, dirà Jesús: “el qui perd la vida, la guanya” (Mt 10,39), o “tothom que hagi deixat alguna cosa per mi i per l’Evangeli, rebrà cent vegades més ara en aquest temps” (Mc 10,30). Entrar per la porta estreta de l’amor diligent és el camí que duu a la vida (Mt 7,14). És qüestió d’invertir bé, allí on els guanys són superiors.

Jesús ens ve a dir: “fa més feliç donar que rebre” (Ac 20,35), és millor la vida lliurada que no l’egoisme”, “l’actitud diligent[1] que no la mandra”, “perdonar que no guardar rancúnia eternament”... En resum: la vida esforçada, lliurada per amor als altres és millor, dóna més benestar que la vida preocupada per un mateix. Llàstima que aquest camí “són pocs els qui el troben” (Mt 7,14), perquè, aparentment, és millor l’altre. Com deia sant Francesc de Sales: “El plaer atrau, però després deixa decebut, la virtut costa, però després dóna molt de goig”.

Però Jesús ens promet també aquesta felicitat en actituds que semblen forassenyades:

“... Però vosaltres, estimeu els vostres enemics, feu bé i presteu sense esperar res a canvi: llavors serà gran la vostra recompensa, i sereu fills de l’Altíssim, que és bo amb els desagraïts i els dolents...” (Lc 6,35)

“... Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué: Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu...” (Lc 6,20)

I els deixebles són els qui han deixat casa, germans..., s’han fet pobres voluntaris per seguir al Senyor, per això la felicitat del Regne de Déu és d’ells, ja en aquest temps. I en el món futur, la vida eterna (Lc 18,30):

“... Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel...” (Mt 5,11)

“... Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni els teus parents, ni veïns rics. Et podrien tornar la invitació, i ja tindries la recompensa. Més aviat, quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors, ja que ells no tenen res per a recompensar-te, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitin els justos...” (Lc 14,12-14)

Fins ara hem vist textos en que Jesús promet una recompensa en funció de determinades actituds evangèliques, però hi ha ocasions en que la recompensa ve abans, com a expressió de l’amor sobreabundant i gratuït de Jesús que s’avança a estimar de forma desbordant. És el cas de Zaqueu (Lc 19), dels obrers d’última hora (Mt 20), de la multiplicació dels pans (Lc 9,10), del Bon lladre (Lc 23,42)...

Déu-Trinitat, a través de Jesús ens mostra que està delerós per omplir-nos dels seus béns, per compartir la seva saviesa i la seva vida divina. Els qui ho han tastat, saben que escoltar Jesús, relacionar-se amb Ell, viure en comunió amb Ell, és escollir la millor part (Lc 10,42).