(Fra Josep Manuel Vallejo) “...Quan arribi l’hora (del traspàs), no penso trucar a la porta al·legant que he estat bisbe; si ens hi trobem amb algú d’aquí, que no ho retregui creient fent-me un bé. Espero entrar per la meva condició de fill. Els fills tenen sempre la porta de casa oberta...” Així s’acomiadava en retirar-se com a bisbe de Girona (2001), Mn Camprodon. Era un home senzill, bo, calmat, impregnat d’aquella saviesa evangèlica que dóna serenor i llibertat.
Conten de Josep Pla, que sortint d’una visita al bisbe Jaume, li va dir al que l’acompanyava: “Aquest home s’ho creu!” Si, realment s’ho creia, era un home de fe.
Tot i venir d’arrels tradicionals, de la Plana de Vic, segurament els seus anys d’estudis catequètics a París li contagiaren aquest aire obert, modern, lliure, evangèlic.
En una ocasió, parlant amb els universitaris de Girona sobre al Concili Tarraconense (1996), els deia: “No espereu ordres de dalt, mireu què podeu fer i apliqueu el Concili vosaltres mateixos”... I també els va dir: “Potser d’aquí a uns anys el Concili estarà en una prestatgeria, però l’Evangeli continuarà”[1].
El recordo rient pels descosits i fent xerinola en un dinar amb els frares caputxins a Arenys de Mar. Fra Crispí, que feia jocs de mans, li acabava de “robar” l’anell sense que ell s’adonés... Un home que es feia estimar.
[1] Ho recorda Míriam Díez a Catalunya Cristiana nº 1945 (gener 2017), p.11
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.