Vés al contingut

Card. Lluís Martínez Sistach (ed.), La pastoral de les grans ciutats. Actes del I Congrés Internacional, Barcelona: Claret 2015; trad. castellana, La pastoral de las grandes ciudades, Madrid: PPC 2015.

Acaben de publicar-se, simultàniament en català i castellà, les Actes del Congrés Internacional sobre la pastoral a les grans ciutats que, sota la presidència i el patrocini del Card. Lluís Martínez Sistach, va tenir lloc l’any passat a Barcelona en dues etapes ben diferenciades: a la primera, tinguda del 20 al 22 de maig de 2014, van parlar els experts i fou oberta a tothom; a la segona, del 24 al 26 de novembre, van ser les veus de més de 20 pastors de grans ciutats del món qui compartiren les seves experiències. El Congrés culminà a Roma, el 27 de novembre, amb una audiència que el papa Francesc concedí als participants de la segona etapa.

El Congrés constatà que vivim en un món on el 52% dels habitants resideix en ciutats, amb unes previsions per al 2050 d’un 66%, un percentatge que ja sobrepassen Amèrica del Nord i Europa. A més, prop del 20% de la població ja viu en regions metropolitanes de més de cinc milions de persones, amb la coexistència de la misèria i l’abundància, amb un creixement progressiu de la desigualtat social, la pobresa i els desequilibris ecològics. Però, malgrat tot, el motor del desenvolupament mundial es troba a les grans ciutats i, com afirma el Card. Martínez Sistach, a voltes la pastoral de l’Església segueix fent-se sovint amb criteris rurals heretats d’una època prèvia a l’actual boom urbà.

El llibre recull, per tant, totes les aportacions d’aquest Congrés, en les seves dues etapes i en la cloenda a Roma, amb l’audiència i intervenció del papa Francesc. Les ponències es poden classificar en tres seccions: En primer lloc, i com a marc introductori, s’hi troben les que acaren el tema des del vessant sociològic; en segon lloc, hom hi pot trobar les que tenen un caire històric; i, finalment, hi ha tot un gruix d’intervencions més estrictament teològiques i pastorals. Les efectuades des del camp de la sociologia, són les dels professors Manuel Castells, Marc Augé, Javier Elzo i Benjamín Bravo. El professor Manuel Castells obre els estudis amb un retrat sobre la «metropolitanització del món» i «el paper de la religió en els problemes socials urbans». Davant el declivi de l’Església en el món occidental, Castells apunta algunes vies de reconstrucció inspirades en el creixement de l’Església catòlica a l’Àfrica i a l’Àsia i en el seu compromís amb els més pobres. Es tracta d’«un repte gegantí» per a l’Església, afirma Castells. I conclou: «De com l’afrontarà, en depèn el fet de ser instrument diví per a reparar el dolor del món o que els homes busquin altres vies de sortida per a la seva salvació quotidiana». Segueixen altres ponències més històriques, com les de Angelo di Berardino i Jean-Bosco Matand. Finalment, hi ha un tercer grup de ponències més pròpies de teologia pastoral, com les de Luca Bressan, Aphonse Borras i Carlos Maria Galli. Aquest últim, teòleg argentí de la Facultat de Teologia de Buenos Aires i amic personal del papa, té una excel·lent intervenció sobre «la misericòrdia materna de l’Església envers els pobres, els oblidats i els sobrants en la pastoral megaurbana». Es tracta d’una descripció magistral del que ve a ser el mateix projecte pastoral del papa Francesc, reflectit sobretot a l’Exhortació apostòlica Evangelii gaudium, així com a la Butlla Misericordiae vultus, amb motiu de l’Any Sant de la Misericòrdia que, quan va tenir lloc el Congrés, encara s’havia de promulgar. Es tracta d’una eclesiologia missionera i reformadora, orientada cap a les perifèries en la pastoral urbana, a les ribes dels nous migrants, tot descobrint i anunciant Déu, present en la gran ciutat. Després de les ponències, trobem en l’edició del llibre un «document de síntesi», fruit dels diàlegs amb els ponents i experts, que es van posar a consideració dels pastors diocesans presents a la segona etapa. A partir d’aquesta síntesi s’elaboraren, a partir dels debats i ja en la segona etapa, les conclusions que trobem al final. El llibre es clou amb el contingut de l’audiència tinguda amb el papa Francesc el 27 de novembre, molt en sintonia amb el que s’havia estat treballant i que enriquí les aportacions del mateix Congrés. Són de notar els quatre reptes en forma de propostes manifestades pel mateix papa: 1) Sortir i facilitar, tot vivint un canvi de mentalitat pastoral. 2) Capacitat de saber dialogar amb la multiculturalitat. 3) Tenir una atenció més gran a la religiositat del poble, atès que no es pot «desconèixer ni menysprear l’experiència de Déu, tot i ser a vegades dispersa o barrejada». 4) Atendre els pobres urbans, esdevenint una «Església samaritana».

Com afirmava el teòleg argentí Carlos María Galli i corroborà el mateix papa Francesc en la seva intervenció, l’Església que vulgui treballar a la ciutat ha de tenir com a punt de partença un acte de fe: «Déu viu a la ciutat»; aquest és el títol d’un llibre precedent d’aquest teòleg argentí.[1] «Allí hi ha els semina Verbi sembrats per l’Esperit del Senyor», afirma el mateix papa en l’audiència final del Congrés. Aquest acte de fe es viu en l’esperança: «sortir a la ciutat i a les seves perifèries existencials i urbanes» per tal de sembrar-hi el gra de mostassa de l’Evangeli amb el «testimoniatge concret de misericòrdia i tendresa». Finalment, aquest acte de fe es concreta en la caritat de «descobrir la petja de Déu i estimar aquells mons que Ell ha estimat primer».

Per totes aquestes coses, una Església que vulgui ser realment urbana, ha d’efectuar avui tres passos de gran incidència pastoral, explicitats abastament en el mateix Congrés:

  1. Passar del que és territorial al que és cultural. Hom no es pot limitar a una pura anàlisi territorial de la ciutat, sinó entrar en una mirada cultural sobre ella. Cal identificar els «llocs» de la ciutat on hi ha recerca de sentit, també enmig de grans dosis d’emotivitat, i, per tant, on hi ha una demanda religiosa ―darrere la qual l’anhel de Déu hi és subtilment present. El llistat és molt gran: «capelles» amb sants protectors, programes de televisió, consultoris, llars familiars on es llegeix la Bíblia en un ambient de recolzament afectiu, inquietuds religioses de determinats col·lectius d’immigrants... Estar atents al món dels intel·lectuals, de la cultura o de la universitat. Apropar-se també amb capacitat inventiva a les grans concentracions urbanes: hipermercats, centres comercials, aeroports, estadis esportius... És evident que hi ha noves formes de religiositat urbana, que no poden deixar indiferents.
  2. Deixar el llenguatge merament conceptual i emprar el llenguatge simbòlic i existencial. La pastoral de la gran ciutat demana una mirada de fe que es focalitza en l’encontre amb el proïsme que viu a la ciutat, cercant la proximitat, atès que la fe vol viure per a servir i estimar, no per a constatar i dominar. La recerca d’un llenguatge que pugui «encarnar-se en l’Evangeli dins la ciutat» i sintonitzar amb els qui hi viuen, remet al paradigma del bon samarità i a la «samaritaneïtat», que és essencial en l’Evangeli. Aquest és l’autèntic querigma urbà. Un gest que parli és més eloqüent que mil paraules. Una «Església samaritana» (Document d’Aparecida 26, 176, 491) camina per la ciutat amb la llibertat que dóna la misericòrdia. Aquest punt és especialment estimat pel papa Francesc, el qual en l’audiència esmentada hi va posar un èmfasi especial.
  3. Passar d’allò que és merament institucional a una Església que és «poble» per partida doble: en tant que «poble de Déu» on tot cristià és cridat a la missió, i en tant que poble d’aquesta o d’aquella ciutat. La gran ciutat demana la construcció de la comunitat eclesial en termes d’Església domèstica o de casa, d’Església-família, tot passant de la cultura del propi «jo» a la cultura del «nosaltres». La geometria humana piramidal, pròpia de les societats agràries, no és benvinguda en una societat urbana on la recerca de la proximitat desqualifica tota forma d’autoritarisme. L’anunci d’allò que és essencial (Evangelii gaudium 35) correspon a un subjecte eclesial que s’ha purificat de comportaments autoreferencials i ha entrat de ple en una conversió pastoral. El poble de Déu s’ha de fer visible dins la gran urbs. De fet, ell és el gran subjecte evangelitzador (Evangelii gaudium 112, 120) i és cridat a ser «protagonista actiu de la missió» (Evangelii gaudium 119-129).

Joan Planellas i Barnosell,

Degà de la Facultat de Teologia de Catalunya

[1] Carlos María Galli, Dios vive en la Ciudad. Hacia una nueva pastoral urbana a la luz de Aparecida y del proyecto misionero de Francisco, Buenos Aires: Agape 2011, 32014.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.