Pastoral dins la presó (I)

La presència de l’Església a la presó i amb els captius ha estat permanent en tota la història de l’evangelització. El ressò de les paraules de Jesús en el judici final de Mt 25,36, el fet que ell mateix fos empresonat, jutjat i condemnat com a reu, ha fet que la presó sigui no només un camp d’evangelització, sinó també un lloc sagrat on trobar Crist en el rostre del pres.

És possible que en el proper Any de la Misericòrdia i amb l’estímul del Papa de les perifèries, que el Dijous Sant va escollir rentar els peus a 12 homes i dones de la presó de Rebibbia, ajudarà a fer més visible l’acció tantes vegades silenciosa i anònima de multituds de laics voluntaris, religiosos i religioses i també de sacerdots diocesans.

Certament, la presó és pura “perifèria”, encara que alguns centres penitenciaris hagin quedat al centre d’algunes grans ciutats. Els alts murs i els barrots no només impedeixen la fugida dels de dins; també creen un mur immaterial encara més alt entre la societat “lliure” i els que ara anomenem “privats de llibertat”. Aquella expressió ”és un altre món”, descriu molt bé la sensació que es té quan s’entra a la presó les primeres vegades. Allí es concentren els malalts d’una societat malalta; es fa visible la desigualtat de tots davant la justícia, el drama dels immigrats, de la violència en la llar, de la sexualitat sense ànima, dels estralls de la drogoaddicció, de la joventut sense nord. Però paradoxalment és un lloc de presència de Déu, on la set del seu amor és potser més intensa o almenys més manifesta.

La Pastoral Penitenciària és per essència una pastoral transversal: hi ha un treball de prevenció, una labor a la presó i molta tasca de reinserció. Per tant, la Pastoral Penitenciaria és present en la catequesi quan donem als infants i els joves valors per lluitar contra mal, virtuts que els ajudaran a ser millors a la llum de l’Evangeli, evitant que caiguin en el pecat i en el delicte. La Pastoral Penitenciaria és present en l’acció caritativa de l’Església quan en ajudar famílies necessitades s’evita que moltes, per desesperació, busquin la sortida de la delinqüència per solucionar els seus problemes. La Pastoral Penitenciària és en l’esforç dels diversos projectes i comunitats d’Església que lluiten contra la droga, una de les principals causes de delictes a Catalunya. I lògicament és present en totes les accions específiques que es realitzen en els centres penitenciaris, amb els interns i amb les seues famílies.

La Pastoral Penitenciaria té tres grans camps d’acció: el social, el jurídic i el religiós. L’acció social intenta cobrir les necessitats bàsiques de la persona i estimular el seu protagonisme en el seu camí cap a la llibertat plena. La dimensió jurídica òbviament és una eina indispensable per assessorar els interns en els seus drets i acompanyar-los en aquesta selva de burocràcia i de normatives, tant en el procés judicial com en el sistema penitenciari un cop condemnats. I la dimensió religiosa i espiritual, anunci explícit de la bona nova de Jesús, promovent la vida espiritual, la formació catequètica i la seua vinculació comunitària a l’Església.

La Pastoral Penitenciaria, per últim, té també la tasca de vincular les comunitats parroquials amb els seus germans privats de llibertat, intentant purificar les influències d’una societat que descarrega sovint les seves frustracions amb la demanda de penes cada vegada més altes o fins i tot la pena de mort. No és sempre fàcil promoure campanyes d’ajut o que alguns fidels entenguin el treball que realitza la parròquia en l’àmbit de la presó.

En definitiva, aquesta pastoral és la resposta a l’opció preferencial de Crist pels pobres, que l’Església no té altra remei que fer seva. I és evident que als nostres centres penitenciaris estan els pobres dels pobres, les restes més marginals dels marginats de la nostra societat i un dels tresors més valuosos de la nostra Església.

Joan Alonso