Nadal. Tres icones

Pasqua és la festa cristiana nodal i central. Nadal és la festa cristiana, segona i més popular. El ressò de l’anunci de la resurrecció del Crist dura cinquanta dies i s’estén fins a la solemnitat de la Pentecosta. El ressò de l’anunci del naixement de Jesús es perllonga durant tot el cicle nadalenc fins a la festa del Baptisme del Senyor. L’Evangeli de la resurrecció és el querigma cristià fonamental (vegeu Primera carta als Corintis 15,3-5: «Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures… ressuscità el tercer dia, com deien ja les Escriptures»). La fe cristiana s’afaiçona segons la confessió de Jesucrist mort i ressuscitat. L’Evangeli del Nadal es concreta en l’article del Símbol dels Apòstols «nasqué de Maria Verge» (vegeu Carta als Gàlates 4,5: «Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona»). El misteri pasqual es focalitza en l’obra redemptora, mentre que el misteri de Nadal remet a l’encarnació del Verb o Paraula de Déu. Per això en la Sagrada Família l’arquitecte-teòleg Antoni Gaudí narra l’obra de la salvació en tres façanes –cadascuna amb tres portes– que són dedicades, respectivament, al misteri de l’encarnació (façana del Naixement), al misteri de la redempció (façana de la Passió) i al misteri de la parusia (façana de la Glòria).

Gaudí va començar a bastir la gran església per la façana dedicada a l’esclat de la vida/Vida, segons allò que llegim en la Primer carta de Joan: «Us anunciem allò que existia des del principi… allò que hem vist amb els nostres ulls… que hem tocat amb les nostres mans… Us parlem de la Paraula de la vida, ja que la vida s’ha manifestat» (1,1-2). Nadal és l’epifania de la Vida, sobreabundant i fecunda, que sosté tota vida, de la més petita a la més desenvolupada: com succeeix amb el sol, «res no s’escapa de la seva escalfor» (Salm 19,7), res no s’escapa de la calidesa del Verb de Déu, de la tendresa del Déu infinit.

La iconografia cristiana va elaborar una primera icona del naixement de Jesús, el Crist, en el decurs del primer mil·lenni. El misteri de l’encarnació es presenta reclòs en una imatge que mostra al bell mig la Mare de Déu ajaguda encara per mor del seu part recent. Al seu costat, hi ha l’infant Jesús faixat amb bolquers i posat en un sepulcre: la menjadora «s’ha tornat» un petit sarcòfag, per tal de mostrar la unitat del misteri cristià, la relació estreta entre Nadal i Pasqua, la identitat última de l’infant de Betlem, que no és cap altra que la del Senyor ressuscitat. Tres raigs lluminosos sorgeixen de les altures, del tron diví, en senyal del caràcter epifànic i trinitari del naixement de Jesús, aquell de qui es dirà «Tu ets el meu Fill» i sobre el qual davallarà l’Esperit Sant. Tots els personatges de la resta de la icona estan en relació amb l’Infant i la seva Mare, i les seves mirades s’orienten cap a ells: el món angèlic exulta i s’afanya a fer sentir la música del cosmos sobre el Senyor de la història; el pensament i la saviesa de les cultures del món, significades pels savis d’Orient, s’encaminen cap a l’establia on reposa el qui és la Saviesa de Déu; els pobres del Senyor, representats pels pastors, escolten l’anunci de l’àngel i no dubten a córrer de pressa vers la petita ciutat de David; en el món creat que no és humà, els animals lloen el Fill de Déu amb la seva pròpia percepció mentre que les plantes florides indiquen que la natura es trasmuda quan li arriba el seu Creador. El misteri del Déu fet home en les entranyes d’una Mare verge és tan gran que pot ser objecte de temptació per part d’un fals vell que posa a dins el dubte. Josep, pensarós, personifica les preguntes de l’intel·lecte humà davant un designi diví allunyat dels paràmetres d’una pura racionalitat no sostinguda per la fe.

Aquesta icona teològica, la del primer mil·lenni, es veu enriquida per la icona del segon mil·lenni, la que va promoure profèticament Francesc d’Assís l’any 1223 a Greccio, la nit de Nadal. Sant Francesc, com ell mateix explica, «va voler veure, almenys una vegada, el naixement de l’Infant diví amb els seus propis ulls». Va demanar, doncs, a Giovanni Velita, el castlà o senyor de Greccio, que busqués una cova, hi fes construir una menjadora, hi entaforés un bou i una mula i convidés la gent de Greccio a representar els personatges del primer pessebre vivent de la història: la Mare de Déu, el nen Jesús, sant Josep, els pastors, els àngels… Hi acudí molta gent, entre companys de Francesc i habitants de la contrada, que van pujar a la cova amb llànties i torxes.

Francesc, que va proclamar en aquella ocasió l’Evangeli del naixement de Jesús (Lluc 2,1-20), va donar una dimensió nova al Nadal, acostant-lo al poble i introduint-lo a les ciutats i cases del món. La humanitat de Jesús, l’Infant pobre de Betlem, que neix enmig del fred de la nit. es feia evident en aquell primer pessebre. Francesc volia que el poble no quedés lluny del misteri de l’encarnació i va crear una segona icona, la icona narrativa del naixement de Jesús, fonamentada en els relats evangèlics, amb la força d’allò que es pot veure i tocar, sentir i escoltar. El Nadal d’aquest país, amb les seves meravelloses i profundes nadales, els seus pessebres vivents, els pessebres casolans i les representacions dels Pastorets, que són pessebres teatrals, és fill del primer pessebre de Greccio. Catalunya és franciscana! El pessebre és una crida a l’emoció i a la sensibilitat, a tenir cura de l’Infant que plora, a fer camí amb els pastors i els reis i adorar l’Infant. Com diu la nadala: «Anem a Betlem a veure el Messies, anem a Betlem i l’adorarem».

Si la icona teològica del Nadal és la del primer mil·lenni, i la icona narrativa del pessebre és la del segon mil·lenni, el tercer mil·lenni ha començat la icona global del Nadal dels pobres. El dia de Nadal de l’any 1982 una quarantena de pobres es van aplegar a la nau de l’esplèndida basílica romana de Santa Maria in Trastevere, engalanada amb les altres dues icones del naixement de Jesús. Havien estat convidats per la Comunitat de Sant’Egidio, segons allò que es llegeix en Lluc 14,13: «Quan facis un banquet, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs». Aquelles persones eren amics de diversos membres de la Comunitat i com a tals van ser cridats pel nom i van participar en aquell primer àpat nadalenc. El dinar era en darrer terme «una resposta a la demanda d’amor provinent de molts homes i dones, de molts pobres d’arreu del món» (del llibre La Comida de Navidad, p. 10, que es troba on-line en www.santegidio.org). En aquesta mateixa publicació s’afirma que més que organitzar un dinar es tracta de posar junts un seguit de gestos que tenen un caràcter sacre ja que «manifesten l’honor envers el pobre, germà de Déu» (p. 11). Ens trobem en la tessitura de Mateu 25,40: «tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, m’ho fèieu a mi». El dia de Nadal, els pobres són realment Jesús Infant que seu a taula.

Aquest darrer text es troba a l’interior d’una invitació: «Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món» (v. 34). Hi ha, doncs, una invitació a seure al banquet del Regne, que queda prefigurat per l’àpat nadalenc. El context no és l’eucarístic, però sí que ho és el lloc (sovint, una església) i la intenció de parar la taula dels pobres precisament allí on es participa de la taula de la Paraula i de la taula del sagrament del Pa i del Vi, del Cos i de la Sang del Senyor (vegeu Dei Verbum 21). Cert que la icona global del Nadal es pot materialitzar en una presó africana o en una residència d’avis d’Amèrica Llatina, però quan és així l’espai queda transfigurat i allò que era indret de dolor es converteix en indret de joia i d’esperança: Jesús és nat!

Aquesta joia, viscuda en família, arriba al qui serveix el dinar i al qui és servit: no hi ha distinció entre l’un i l’altre. Nadal és una crida a construir una taula que va d’un cap a l’altre de món, precisament aquell dia en què sembla que tothom s’ha de trobar amb la família de la sang. Diu la dita: «Per Nadal, cada ovella al seu corral». Hi ha, però, qui no té corral tot i ser ovella. Per això el dinar de Nadal celebrat amb els pobres, és la icona d’una Església que té cura dels descartats, dels rebutjats, dels invisibles, i que el dia de Nadal els aplega com a gran poble –enguany 200.000 arreu del món! La icona global dels pobres, com les icones teològica i narrativa, expliquen el Nadal, la festa de l’encarnació del Fill de Déu, fet pobre entre els pobres. L’Església en sortida del papa Francesc passa necessàriament pels més petits.

Bon any 2017!

Armand Puig i Tàrrech

Rector de l’Ateneu U. Sant Pacià