Llegir, simplement llegir

La percepció dels catòlics envers la Bíblia ha canviat radicalment els darrers cinquanta anys, des del Concili Vaticà II fins avui, passant de la seva sospita, sinó demonització, fins a donar-li un culte inèdit, que a alguns fins pot semblar excessiu: coses de la historia! Hi ha influït, i molt, la reforma litúrgica amb la multiplicació dels textos llegits públicament en les assemblees amb la creació d’un doble leccionari, el triennal, els diumenges, en què s’encadenen a l’evangeli la primera lectura, de l’Antic Testament, normalment, i el salm, per una banda, sense haver resolt la connexió amb la segona, de l’Apòstol; i el biennal, per als dies no festius, que ha representat un pas endavant en l’afermament de la pràctica eucarística diària. Sigui com sigui, la Bíblia acompleix un dels seus noms, ha esdevingut miqra, com l’anomenen també els nostres germans hebreus, la lectura que fonamenta la fe de l’Església; en aquest sentit, la Bíblia esdevé el Llibre que fa l’Església, fins a poder dir que el cristianisme és una religió del Llibre. El resultat és, doncs, ben positiu, malgrat, cal confessar-ho, la presència d’algunes ombres.

El segle XX, en general, s’ha distingit per l’atomització de la realitat, i també dels coneixements: no és un atzar que el segle comenci amb noms com A. Einstein, o els moviments pictòrics que desconstrueixen sovint la realitat. Això també es veu reflectit en la lectura del Llibre, de tal manera que aquest esclata, i la Bíblia, els llibrets, com caldria traduir literalment el mot grec, es transforma en una biblioteca de molts autors, de moltes èpoques, de moltes escoles i tradicions literàries i espirituals, passant de la percepció unitària de la Bíblia a la diversitat.

I no sols llibrets diversos, sinó que qualsevol text mínimament llarg està format per textos heterogenis, i així enfrontem, sense més, prosa i poesia (com si sabéssim del cert en què consisteix aquesta en la vella llengua de la Bíblia), o parlem de les diverses menes de miracles, o de relats de vocació, o… És la classificació en formes literàries, segons la qual els textos són analitzats com feia ja el botànic C. Linné al segle XVIII amb els taxons vegetals; la realitat analitzada està formada de simples entitats, com fossilitzades, a les quals els falta l’esperit de vida, mers objectes d’un suposat ordre!

Ens veiem abocats, fent un pas més en la recepció del Llibre, que ja ha esclatat a trossos, a bastir-ne un de nou, segons la nostra lògica, ordenant les lectures amb l’ordre cronològic en què suposadament foren escrits els textos, com és el cas del profeta Isaïes, o fent-ne una lectura concordada, sigui en l'ordre de la seva redacció, sigui en el dels esdeveniments narrats, com és el cas dels llibres històrics, d’uns fets que molt sovint ens han arribat amb una doble redacció, la de l’historiador deuteronomista (1Samuel-2Reis) i la del cronista (1-2 Cròniques), o d’alguna manera els dos dels Macabeus.

No es tracta, però, d’una simple anàlisi crítica de la realitat. No hi ha res de més estèril! Estem en un punt de la història, i no podem esborrar, com per encanteri, el camí traçat per una llarga cadena humana durant segles, de manera que, ho vulguem o no, els nostres pares (o potser els nostres avis, si aquells han estat eclipsats per la personalitat d’aquests) en la percepció del text bíblic són R. Bultmann i H. Gunkel, per citar probablement els dos exegetes més grans del segle XX. Val la pena d’acceptar-ho, i agrair-los el treball, com el de tants que han confeccionat els leccionaris. Seria massa fàcil, criticar. Doncs, què hem de fer? deia la gent a Joan Baptista (Lc 3,10). Proposo un camí, retornar a la unitat del Llibre. Evidentment la ingenuïtat és impossible, ja que el camí fet és inesborrable.

Per què no fer-se el propòsit (amb determinada determinació) de llegir el Llibre tot sencer i per ordre? En línia hi ha molt plans de lectura; tanmateix, el que m’apareix millor no l’he trobat. És un d’ideat fa molts anys per una monja atípica, la dominica francesa sor Maria de la Trinitat, traduït al castellà pels monjos del monestir, igualment atípic, de Cuernavaca (Mèxic), l’antic. La seva aportació és de llegir els llibres (la Llei, els històrics, els sapiencials i els profetes, amb aquest ordre), al llarg d’un any, de manera que es comença pel Gènesi i s’acaba per Isaïes, mentre a la quaresma es deixa espai, per la tradició de l’Èxode i Jeremies, el profeta de dolors, i als temps de Nadal i de Pasqua, les festes cristianes, el lloc preferent és pel Nou Testament.

Té, però, dos inconvenients: demana un pèl massa de temps per seguir-lo de forma distesa (el text de lectura diari és massa llarg!), i segueix el calendari preconciliar, actualment obsolet. Superant aquestes dues qüestions, s’ha dividit l’anyada original en tres cicles, idèntics als del leccionari dominical (A, B, C). Enguany, any C (de Lluc), a més dels Fets del Apòstols, per Pasqua, recomana la lectura dels llibres deuteronomistes, des del Deuteronomi al 2Reis: https://lectiobiblica.files.wordpress.com/2015/05/pla-lectura-bloc-llib….

De nou insisteixo. Sense negar res del que l’exegesi (i la litúrgia) ens ha donat, per què no reintentar de veure i d’assaborir els grans conjunts bíblics? Si els nostres aparells informàtics tenen cada cop una memòria RAM més i més gran, per què no proposar que el cervell treballi igualment amb grans conjunts bíblics, amb la Bíblia sencera?

Ramon Ribera-Mariné, monjo del monestir de Santa Maria de Montserrat