Al cristianisme primitiu aviat se li presentà la necessitat d’explicar l’obra de Crist, és a dir, què vol dir que Ell ens ha salvat. Així sant Pau ho fa a través de dues imatges, les de la «redempció» i el «pagament dels deutes». Eren metàfores per a ells molts clares i a la vegada emotives, cosa que feia innecessària la seva explicació, que per a nosaltres, però, és imprescindible.
Qui hagi visitat Delfos haurà quedat sorprès per la seva bellesa. Entre d’altres coses, el guia li haurà fet observar el mur que sosté l’esplanada sobre la qual s’aixecava el famós temple d’Apol·lo, format per grans pedres unides amb una precisió mil·limètrica. És poc probable, però, que li parlés de les inscripcions que contenen, i menys encara que moltes d’elles són el que podríem dir-ne «actes de redempció», és a dir, constaten el fet de l’alliberament d’un esclau. Quan aquest havia aconseguit els diners suficients, si l’amo hi estava d’acord, anaven al temple on el propietari, previ el pagament, lliurava l’esclau a la divinitat i aquesta li concedia l’emancipació. Aquest acte s’anomenava «redempció», paraula que sant Pau utilitza per explicar el que ha fet Crist per a nosaltres: ens ha aconseguit la llibertat, ha fet possible el nostre alliberament del poder del mal.
Una altra metàfora utilitzada per sant Pau és al del «pagament del deute», més exactament la de «l’esquinç del manuscrit». Els més grans recordem el costum freqüent fins fa alguns anys de comprar a fiar: el venedor anava apuntant els deutes en un paper i al cap de setmana, del mes o una vegada venuda la collita es saldaven. Llavors estripava el paper en el qual constaven. Crist, ens ve a dir, ha pagat els nostres deutes amb Déu. Tots nosaltres som insolvents i restaríem en números vermells si Ell no hagués saldat el nostre dèbit.
L’autor de la carta als Hebreus –que més que una carta és una homilia o sermó- fa una catequesi extensa i detallada de la mort de Crist. Els seus lectors són jueus que coneixen bé la festa del Yom Kippur (Dia del perdó) i en quatre capítols (del 7 al 10) pren les imatges d’aquesta celebració jueva per explicar la realitat cristiana i vol mostrar que el Divendres Sant és el dia del «Gran Perdó» de la Nova Aliança. Nosaltres, però, sí que necessitem una explicació, ja que moltes d’aquelles imatges ens són desconegudes.
El nom de Yom Kippur, després de l’any 1973, quan tingué lloc la guerra d’aquest nom, precisament perquè fou aquest dia que la coalició àrab va atacar Israel, per a moltes persones recorda només aquest esdeveniment, que és posterior i pròpiament no hi té res a veure. En realitat es tracta de la festa més solemne del calendari religiós jueu, més encara que la Pasqua. Com que l’any religiós jueu és lunar, no coincideix sempre en el mateix dia del mes, com ens passa a nosaltres amb la Pasqua. Després del Ros haxanà (Cap d’any) o inici de l’any, segueixen els «Dies reverencials», o dies «d’examen de consciència», que són una preparació per al Yom Kippur, el Yom Hakadox (Dia Sant).
En el dia de Ros haxanà, segons la tradició jueva els justos són inscrits immediatament en el Llibre de la Vida i els malvats són condemnats pel Tribunal celestial. Els altres, —ni del tot justos ni del tot pecadors— tenen 10 dies de penitència per penedir-se, quedant fixada la seva sort definitivament el dia de Yom Kippur. Aquest dia, doncs, és eminentment penitencial: està prohibit menjar, beure, tenir relacions sexuals en el matrimoni, l’ús de cosmètics i de productes de neteja, calçat de cuiro i rentar-se qualsevol part del cos excepte els dits i els ulls. Entre els molt pietosos, la penitència pot incloure d’altres mortificacions, com no dormir durant la nit o no seure durant el dia. Si bé aquest dia té una forta connotació social a Israel, com els carrers amb nul·la circulació, atmosfera de soledat, etc, aquests preceptes en la seva totalitat són observats només per una relativa quantitat de persones.
El dia del Yom Kippur predomina el color blanc de les vestidures. El qui presideix els oficis religiosos i d’altres fidels porten el «kitel», una mena de sobrepellís blanc, símbol de la puresa atorgada pel perdó. En temps de Crist era l’únic dia de l’any que el Summe Sacerdot entrava al Sant dels Sants (una petita estança del temple que no tenia d’altra obertura que la porta, i l’entrada a la qual estava totalment prohibida a la resta de mortals), darrera del vel que tapava l’interior. Era l’únic dia en què un peu humà gosava trepitjar el sòl de l’habitació més sagrada. Tremolant —ja que el mancament ritual més insignificant es creia que podia costar-li la mort— el Summe Sacerdot, en la fosca, amb la sang d’un vedell sacrificat anteriorment, aspergia el sòl i la cortina; en aquell temps ja havia desaparegut l’Arca de l’Aliança que hi havia estat dipositada. Aquesta cerimònia es feia per duplicat: la primera vegada a favor d’ell i de la seva família; la segona, per tot el poble d’Israel.
Aquestes imatges serveixen a l’autor del llarg sermó d’Hebreus per a dir que d’ara en endavant ja no caldrà que cada tardor es realitzi aquesta cerimònia. D’una vegada per totes l’ha feta el Summe Sacerdot perfecte, Crist, que no té necessitat de demanar perdó pels propis pecats. La víctima ja no és un vedell o un boc, sinó la carn immaculada del Fill oferta en la creu una vegada per sempre. Per això, d’ara en endavant, el perdó ja no es distribuirà des del cel un cop a l’any, com en comptagotes. Ens fou ofert aquell Divendres Sant per sempre, pels nostres pecats presents i futurs.
Si la tradició jueva, que distribueix d’aquesta manera el perdó de Déu, anomena aquest dia Yom Kippur (Dia del Perdó), què no hauria de ser per als cristians el Divendres Sant! Però mentre les sinagogues aquest dia s’omplen de gom a gom, per a bona part de cristians el Divendres Sant és només l’inici de les vacances de Pasqua.
D’altra banda, hi ha una gran diferència entre la visió cristiana i la jueva del perdó de Déu. Per a nosaltres el perdó no va unit a cap lloc ni a cap temps, sinó a una persona, Crist, que l’obtingué una vegada per sempre. No és que Déu estigui més ben disposat a perdonar en certes circumstàncies que en d’altres. Ell ho està sempre. Més ben dit, Ell ja ens ha perdonat. La qüestió està en nosaltres: fins a quin punt de veritat demanem perdó, el volem i estem disposats també a perdonar els altres. No val a fer trampa: obtenir el perdó de Déu, des del primer Divendres Sant, no depèn d’Ell sinó de cadascú de nosaltres.
Un advertiment final: d’acord amb la Mixnà, el Yom Kippur permet el penediment i obté el perdó dels pecats contra Déu, però no dels comesos contra el proïsme, si no s’ha demanat perdó a la persona ofesa.
Joan Aragonès Llevaria, prevere de l’arquebisbat de Tarragona
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.