Vés al contingut

El P. Jesús Renau, jesuïta, deia fa anys: «No parleu més de crisi vocacional: una crisi -un canvi- és limitada en el temps; quan una crisi es perllonga tant ja és tota una altra cosa». És una observació ben encertada, que ajuda a plantejar correctament una problemà- tica que avui fa patir a molts en l'Església: Com desvetllar vocacions sacerdotals? Com ajudar els candidats a un discerniment evangèlic i eclesial? Com acompanyar-los amb respecte i fermesa?

El passat mes de maig, l'Arquebisbe de Tànger, el franciscà Santiago Agrelo, en l'acte central de l'Any de la Vida Consagrada, es va adreçar coratjosament a més de cinc-cents religiosos de Catalunya: «només un cec no veu que ens trobem en condicions òptimes per sortir a la missió: som pocs i amb data de caducitat. No ens queda més força que la nostra debilitat». El prelat va denunciar que s'ha «malgastat massa energies a mantenir el que és vell» i que «la vida religiosa seria un desastre si haguéssim tingut les vocacions que voldríem».

¿És legítim transferir aquestes afirmacions al clergat diocesà? Opino humilment que sí. Les reflexions del bisbe van a la rel del problema. El fet de «ser pocs i amb data de caducitat», lluny d'enfonsar-nos en el pessimisme o en l'apatia, ha de ser un incentiu per fer un replantejament seriós de la pastoral vocacional amb el concurs de tots els agents pastorals. Agrelo n'oferí algunes pistes: «sortir en missió», és a dir, deixar el clos de les nostres seguretats i anar a trobar les persones allí on es troben.

Cal també plantejar-nos en comunitat si no hem «malgastat massa energia a mantenir el que és vell». El Papa Francesc parla, per exemple, de la «plasticitat» de la parròquia: és evident que només l'assolirà si els preveres, diaques i seglars que la conformem tenim la necessària ductilitat per llegir els signes del temps i cerquem respostes engrescadores a la llum de l'Evangeli. I amb aquest esperit, organitzar trobades de sensibilització vocacional, escoltar suggeriments i propostes. No es tracta de buscar noves vocacions allí on sigui per mantenir les estructures existents, potser caduques, sinó d'emprendre una veritable reforma estructural. En una societat tan mòbil, les comunitats cristianes vives ja no solen coincidir amb els límits territorials. La parròquia tampoc no pot quedar reduïda a una mera activitat sacramental.

Convé recordar que Jesús va cridar a ser apòstols uns homes ja fets, amb la vida familiar i professional resolta. En els darrers anys han augmentat les vocacions madures. És un fenomen complex, però si repassem la història de l'Església comprovarem que molts sants van rebre el ministeri ordenat en edat adulta.

És un error, doncs, limitar les campanyes vocacionals exclusivament als joves. És cert que la pastoral juvenil no es pot separar de la pastoral vocacional, però no es pot caure en reduccionismes.

Els darrers papes han insistit en la trobada personal amb Jesucrist que comporta tota vocació, dins la comunitat o família a la qual pertany el candidat i aquesta trobada es pot produir en diversos moments de la vida.

D'altra banda algunes comunitats pateixen la dolorosa circumstància de tenir al capdavant ministres ancorats en posicions rígides o parcials o que no tenen la maduresa necessària per gestionar-les prudentment.

Els bisbes han de tenir una atenció especialment curosa envers els preveres procedents d'altres latituds. D'una banda poden representar i sovint han representat un enriquiment per a les nostres comunitats, però no es pot menystenir el salt cultural que gairebé sempre es dóna i que requereix un acompanyament proper i específic. Alguns rectors i laics no han començat a comprendre els vicaris nouvinguts fins que no han viatjat als seus països d'origen.

I és que, per sobre de tot, hi ha d'haver una conversió pastoral: El Dr. Isidre Gomà, insigne biblista, afirmava fa anys amb perspicàcia que les vocacions a l'Església «van començar a disminuir el dia que els capellans i les monges van deixar de somriure». És evident que viure la joia de l'Evangeli amb coherència és el millor incentiu per atraure vocacions. Però els sacerdots «tornarem a somriure» si no vivim disgregats en una multiplicitat de serveis pastorals, si sabem acompanyar i ens deixem acompanyar i si fem de la pregària en les seves diverses dimensions (personal, comunitària, pública i privada) el centre de gravetat del nostre ministeri.

Jaume Aymar

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.