Amoris Laetitia

El Papa Francesc ha fet pública l’Exhortació apostòlica postsinodal Amoris Laetitia (l’alegria de l’amor), la traducció catalana de la qual ja ha sortit a Ed. Claret (Documents del Magisteri 64) i de la qual en sortirà una altra a Documents d’Església. Es tracta d’un document massís (nou capítols i 325 apartats), que recull les aportacions dels dos Sínodes sobre la família (l’extraordinari de 2014, representat per 51 citacions, i l’ordinari de 2015, citat 76 vegades). La llargada i la completesa del document manifesten una clara aposta del Papa per la sinodalitat i alhora pel servei magisterial del bisbe de Roma: una Església concebuda en termes de comunió, cohesionada al voltant d’aquell que és garant de la seva unitat en nom del Crist Senyor. Tenim al davant un text madurat en hores i hores de debat i intercanvi en l’aula sinodal, amb un treball previ inserit en les relacions sinodals, fruit, també, d’aportacions arribades del món sencer, amb alguns interessants elements adjacents (per exemple, les catequesis papals sobre la família o l’exegesi de Primera Corintis 13), amb aportacions del magisteri pontifici precedent (en el qual ocupa un lloc preeminent l’exhortació “Familiaris Consortio” de sant Joan Pau II), i tot plegat amanit i enriquit amb la percepció genuïna i l’estil literari propis del Papa, que travessen tot el document. Es tracta, doncs, d’una perla de la pastoral familiar, destinada a ser punt de referència fonamental en els temps a venir.

El Papa escriu un document en el qual dues posicions no s’hi sentiran identificades: els qui diuen que el document ho canvia tot i que proposaria una moral quasi relativista, i els qui afirmen que no ha canviat res i que el Papa s’hauria limitat a repetir la doctrina de sempre. El document no justifica cap d’aquestes dues posicions. Queda clar, però, que es tracta de magisteri ordinari, aquell que demana una adhesió de la consciència i del cor a qualsevol fill de l’Església catòlica. Escampar dubtes sobre la naturalesa magisterial del document està fora de lloc i fins i tot malèvol. Cal, doncs, interpretar-lo seguint el punt fi i matisat per on es mou, i rebre’l com allò que és: un esforç reeixit per a trobar una resposta a les moltes qüestions plantejades en relació al matrimoni i la família. Aquesta resposta, però, no és d’ordre jurídico-canònic sinó d’ordre pastoral. Per això es pot afirmar que el Papa no ha canviat la doctrina de l’Església però sí que queda invalidada, per insuficient, una aplicació d’aquesta que es limités als principis doctrinals llegits mecànicament, i no entrés en la vida concreta i real de les persones, allí on es toca de prop el dolor i el sofriment, allí on cal dur a terme un discerniment real fet amb misericòrdia i assumit per una consciència recta.

La petita Introducció (apartats 1-7) ofereix algunes claus d’interpretació que afecten tot el document. En primer lloc, s’afirma la unitat de doctrina i de praxi, però també es diu que cal interpretar-ne alguns dels seus aspectes, tant doctrinals com pràctics, a la llum de l’Esperit (se cita Joan 16,13). En segon lloc, es proposen els valors vinculats amb un amor robust i expansiu, tal com el proposa l’Evangeli, i es diu que cal suscitar alhora signes de misericòrdia allí on la vida matrimonial és imperfecta o està ferida per la manca de pau i de joia. En tercer lloc, es considera la vida familiar com una oportunitat i no com un problema: tot el document respira un aire contagiós d’enaltiment de l’amor, sobretot en els esplèndids capítols 4 i 5, anomenats “centrals” (6). A aquestes tres claus d’interpretació cal afegir-hi una sensibilitat transversal que poua de ple en el catolicisme conciliar, tal com ha estat proposat pels papes que van ser presents al Concili (el beat Pau VI, sant Joan Pau II, Benet XVI). D’una banda, cal considerar el diàleg com a eina d’una vida familiar autèntica i com a mètode imprescindible quan aquesta vida és imperfecta i s’imposa avançar mitjançant un discerniment adequat. D’altra banda, cal tenir en compte la consciència com a àmbit, no d’afirmació autosuficient,sinó com a realitat oberta a l’acció de la gràcia de Déu i a l’acompanyament espiritual. Aquest acompanyament s’insereix i ajuda a inserir-se en la comunitat cristiana i a caminar progressivament vers el projecte de Déu: un amor oblatiu, lliure i perseverant.

La família no és un os fora de lloc en l’entramat social actual. Ben al contrari, és la realitat més valorada en les enquestes d’opinió. La família és l’espai on l’amor s’aprèn mitjançant el despreniment i on es desenvolupa gràcies a l’ajuda mútua. L’amor del pare i la mare, però també l’amor de germans i germanes, l’afecte especial d’avis i àvies, forgen el cor de les persones. Per això tot infant té dret a néixer i créixer d’un home i una dona que viuen en matrimoni i comuniquen l’amor que es professen.

Tanmateix, la vida és plena d’imperfeccions i de situacions imperfectes, de fragilitats i de moments de debilitat. La misericòrdia és el remei necessari, el bàlsam que tot ho cura. En aquest Any Sant el “vés, i tu fes igual” de Lluc 10,37 és una invitació a mobilitzar les energies d’amor que tots portem a dintre. Val a dir que la paràbola del bon samarità (Lluc 10,25-37) és un dels fonaments teològics i espirituals del c. 8 de la “Amoris Laetitia”. Aquest capítol és un exemple de magisteri sòlid i creatiu, i la seva aplicació constitueix un repte per a tota l’Església. De fet, conté una visió que va més enllà d’un catolicisme individualista que tot ho confiaria a la norma, i promou l’entrada d’un discurs moral que s’emmarca en la comunitat que integra i en la consciència que discerneix rectament.

El punt de partença del c. 8 és el canvi que es produeix en relació als qui conviuen en una segona unió, després que la primera ha fracassat. El Papa qualifica aquesta convivència no com a “situació irregular” (segons la teologia clàssica, la que comporta viure en pecat mortal) sinó com a “situació imperfecta” (els qui la viuen no es veuen privats, malgrat tot, de la gràcia santificant, dels auxilis divins) (n. 301). L’Església no és, doncs, un castell de purs i irreprotxables sinó un hospital de campanya dels qui viuen un “amor ferit i esgarriat” (n. 291).

Per tant, hi ha formes incompletes i parcials que no realitzen l’ideal del matrimoni cristià però que hi tendeixen o hi poden tendir. Es el cas dels qui conviuen sense casar-se (podent-se casar) o dels qui conviuen en una segona unió, quan mantenen un projecte vital consolidat, amb (nous) fills, fidelment viscut segons l’Evangeli de Jesús. A aquests, cal aplicar-los la llei de la gradualitat –que no és gradualitat de la llei, és a dir, pur relativisme–, seguint “Familiaris Consortio” 90 (citada en el n: 295). Com remarca Sant Tomàs d’Aquino, una persona por tenir totes les virtuts i alhora dificultats en els seus actes (n. 301). Per això hi ha circumstàncies atenuants que poden disminuir, o fins i tot suprimir, la responsabilitat moral d’una determinada acció (n. 305).

L’Església proposa, doncs, la grandesa del matrimoni cristià i alhora, com a mare de misericòrdia, no renuncia al bé possible, també quan és present en situacions imperfectes (n. 308). Cal fer-se càrrec de les circumstàncies que concorren en cada cas i garantir un discerniment seriós, per part de persones responsables i amb experiència espiritual provada (siguin preveres o siguin laics) que garanteixin l’acompanyament de l’Església i el respecte a la consciència de cada persona. En aquest marc, i a la llum del que s’ha dit fins aquí, sobretot a partir del n. 301, cal llegir el que es diu en la nota 351 (que es troba en el n. 305; vegeu també nota 336): “En certs casos (d’una situació objectiva de pecat que no sigui subjectivament culpable o que no ho sigui d’una manera plena) l’ajuda (proporcionada per l’Església) podrien ser els sagraments”. Aquí el Papa esmenta els sagraments de la penitència i de l’Eucaristia, “(que) no és un premi per als perfectes sinó un remei generós i un nodriment per als dèbils”.

La recepció de la “Amoris Laetitia” demana una interpretació segons l’esperit amb què fou escrita, per tal que els pastors contribueixin a aplicar-la i tot el poble de Déu es beneficiï del seu mestratge i de la misericòrdia que desprèn. Per això, els professors de l’Ateneu Sant Pacià es proposen d’oferir, pròximament, una reflexió teològica i pastoral d’aquest important document.

Armand Puig i Tàrrech

Rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià