Sant Joan de Déu, l'entrega als altres a través de l'hospitalitat

(Glòria Barrete –CR) El 8 de març l'orde de Sant Joan de Déu celebra la festivitat del seu fundador, Sant Joan de Déu, originàriament anomenat Juan Ciudad Duarte, un home que va sentir la necessitat d'entrega als altres després de diverses crisis personals que van configurar una Institució que avui dia té presència als cinc continents i que a Catalunya compta amb hospitals i centres assistencials, centres d'investigació i docència, serveis socials, i centres de tutela i integració sociolaboral a Esplugues de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Barcelona, Manresa i a Almacelles.

Sant Joan de Déu no va tenir una vida fàcil, ben al contrari, va comptar amb obstacles en forma de guerres, morts i malalties mentals, que no li van posar fàcil sentir la crida de Déu. Segons la biografia més antiga del Sant, de Francisco de Castro, procedeix d'una família portuguesa, de Montemoronovo. Explica la biografia que va passar per casa seva un clergue, va dormir allà una nit i es va endur a Sant Joan de Déu amb ell al dia següent, deixant els pares sense fill desconsolats. El clergue i el noi van arribar a Oropesa, un poble de Toledo, i allà hi va estar pràcticament tota la vida, amb una família que es dedicava a la ramaderia.

Primer sotrac vital

En dues ocasions, però, el noi va intentar marxar d'allà; la primera, marxant a una guerra del nord d'Espanya a Fuenterrabía contra els francesos, per tenir "experiència i gaudir de la vida"; allà va acabar molt malament, acusat de robatori i on per poc el maten. Torna a Oropesa i, anys més tard, torna a marxar a la guerra, aquest cop contra els turcs, a Alemanya. Quan va arribar l'expedició d'espanyols es van trobar amb la guerra acabada i al tornar a Espanya ho fan per les costes gallegues. És quan Sant Joan de Déu decideix anar a Portugal a veure la seva família biològica, però allà es troba un tiet seu que li explica que la seva mare s'havia mort als quinze dies d'ell marxar, pel disgust, i que el seu pare s'havia fet franciscà i que també havia mort. "Ell allà té un shock molt fort i marxa ja a la recerca, tocat ja per la 'crida de Déu', cercant a què dedicar-se ell per entregar-se als demés, ja que amb la seva família ho havia fet tant malament", afirma el germà Pascual Piles, de l'orde de Sant Joan de Déu.

D'allà marxa cap a Sevilla, on torna a fer de ramader, però aviat va cap a Ceuta, per creuar cap a Àfrica. A Ceuta coneix uns portuguesos, uns rics que ho havien perdut tot, i és quan Sant Joan de Déu es posa al servei d'aquella gent, donant-los tot el que guanya treballant en la construcció d'unes muralles. Al poc temps vol tornar a Espanya. Piles afirma que "l'orde té un estudi realitzat per un psiquiatra on s'explica que el shock que ell té a Montemoronovo el fa tenir una necessitat de reparar el mal que ha fet"; de fet, en psicologia existeix un mecanisme de defensa que s'anomena la reparació.

Segon sotrac vital

Quan arriba a Gibraltar entra en una església i fa una oració, recollida pel primer biògraf, on diu Senyor, quan em faràs veure clar? què vols de mi? jo em vull entregar a tu però vaig per aquí donant tombs, la meva vida es va passant.... Comença aleshores un negoci ambulant de venda de llibres de cavalleria, on hi va afegint textos religiosos, a mode de 'gazapos', per poder aconseguir diners i poder fer alguna cosa. Poc a poc, va avançant i arriba a Granada. Un dia va a l'ermita de Sant Sebastià de Granada a escoltar missa, on predicava Sant Joan d'Àvila, i és quan Sant Joan de Déu té un altre shock molt fort, una crisi que el "fa sortir de l'església, cridant, trencant els seus llibres i despullant-se pel carrer", explica Pascual Piles. Així va estar diversos dies, fins que Sant Joan d'Àvila, junt amb d'altres, el porten a l'Hospital Real, a la secció de malalts mentals. Allà hi va ser durant més d'un any.

"Aquesta experiència el va servir per asserenar-se, per prendre forces, per ajudar als demès que estaven pitjor que ell, fins que ell va demanar sortir i començar així a fer un treball de donar-se als demés", comenta Piles. Va començar a anar pels carrers, demanant almoina per ajudar a gent necessitada. Va marxar a estudiar alguna cosa d'infermeria a Guadalupe, on va tenir una experiència mariana que el va tocar molt, i va tornar de nou a Granada per intentar fer l'obra. Va començar recollint persones del carrer, a vestir-los i donar-los de menjar i allotjant-los a les cases dels seus benefactors, i va començar així una tasca que del no-res ha arribat fins a dia d'avui.

Sant Benito Menni, continuador de l'obra de Sant Joan de Déu

"L'aprovació de la Institució es fa el 1572 i ja aleshores comptava amb un hospital amb 400 llits". Sant Benito Menni, que va venir el 1867 a Espanya, va començar aleshores per Catalunya, al carrer Muntaner, en una caseta petita per nens escrofulosos, i després aquesta acseta la van traslladar a la Diagonal, "on hem estat des del s.XIX fins ara, transformada en l'Hospital infantil Sant Joan de Déu d'Esplugues", recorda Piles.

Una obra basada en l'entrega als demés, i fonamentada des de la raó teològica de l'amor. "Sant Joan de Déu no ha estat una persona formada teològicament", afirma Piles, "però tot i així, ha tingut una capacitat de poder identificar-se amb el Crist Misericordiós i portar endavant una tasca de crear centres per a les persones necessitades", hi afegeix. Una tasca que en el passat es feia d'una manera i ara d'una altra, però "sempre basades en l'experiència fonamental del carisma nostre que és l'hospitalitat".

L'hospitalitat, el fonament de l'orde

"Nosaltres en el fons hem nascut per oferir serveis als demés i fer-ho des d'una raó, un fonament teològic, independentment que nosaltres estem actuant en centres que no són parròquies, ni instituts teològics. Ho fem en centres on la gent el que vol és curar-se, i ve buscant el recolzament en l'enfermetat". L'orde basa la seva missió en el carisma fundacional: l'hospitalitat, "que per nosaltres és transformat en valors que volem que existeixin en la Institució. Hi ha quatre valors més que nosaltres pensem que enriqueixen l'hospitalitat, que són el respecte, la qualitat, la responsabilitat i l'espiritualitat".

Un carisma assistencial que actualment, com en molts ordes i moltes congregacions, es viu i duu a terme en missió compartida amb els laics de la Institució: "professionals o voluntaris, que des del seu ésser i la seva realitat són com germans a casa nostra. El carisma no és dels germans, és de tots. Avui seria difícil el plantejament de la hospitalitat sols els germans".