Religiosos al Líban, amb els refugiats a qui ningú no ajuda

(Glòria Barrete –CR) Fa cinc mesos que el germà marista català Miquel Cubeles i el germà de La Salle Andrés Porras van arribar al Líban per posar en marxa el Projecte Fratelli, un projecte intercongregacional d'ajuda a la infància i joventut desplaçada. CatalunyaReligió.cat ha parlat amb ells per conèixer la realitat del país, les seves impressions, i per saber per què anar allà on la gent vol marxar. És un dels centenars de testimonis del que està oferint avui arreu del món la vida religiosa i que presentem coincidint amb el final de l'Any de la Vida Consagrada. Cubeles i Porras creuen que els refugiats no són una amenança i que si algun país està fent un veritable esforç d'acollida és el Líban. Diuen que estan allà "perquè Jesús faria el mateix" i que la seva presència "té sentit fins al moment en què hi hagi no només l'últim cristià, sinó l'última persona que necessita ajuda". I remarquen que es la seva consagració religiosa el que els dóna la llibertat de deixar-ho tot per anar a ajudar en aquestes situacions extremes.

Com és la situació al Líban?

Aparentment el país està bé, tranquil i en pau, però la situació és molt complicada i complexa. El Líban acull un milió i mig de refugiats sent un país de quatre milions i mig, això comporta problemes socials, econòmics i polítics sumant-se als propis del país, els quals no són pocs. Estan obertes encara les ferides a la societat per la guerra de 1975 amb Síria, l'absència de relacions diplomàtiques amb Israel, el veí del sud, els diferents grups polítics i militars tant interns com externs al Líban... Malgrat això, el país ha obert les seves fronteres i està fent tot el seu esforç per rebre i atendre tanta gent necessitada, però és evident que el sistema no dóna l'abast.

Vosaltres treballeu en l'àmbit educatiu

Al país es pretén escolaritzar tots els nens sirians, però a la realitat no s'ha aconseguit, tant per qüestió d'infraestructura, com de professors que entenguin la situació i programes educatius, que a cada país són diferents. A Síria, per exemple, es donen les classes en àrab, quan a Líban es donen a més de l'àrab en francès o anglès. És difícil per a les autoritats decidir què programa utilitzar: donar-los el programa libanès perquè es quedin? Donar-los el sirià perquè tornin quan molts no volen ni poden tornar? Adaptar-ho perquè puguin viatjar a un altre país, tot i que l'espera per a aquest viatge pugui ser d'anys, o mai acabar? Aquestes preguntes es plantegen a l'àrea educativa, però així es poden formular també qüestionaments en relació als serveis sanitaris, a les oportunitats de treball, als permisos i papers oficials, a la residència...

Porteu ja uns mesos al Líban quina és la vostra tasca?

El nostre desig és el d'estar amb els qui ningú no està i ajudar als qui ningú no ajuda. Per això, els nostres primers passos han consistit a conèixer la realitat dels nens i joves refugiats i també libanesos empobrits. De moment hem començat ja un curs vespertí de suport escolar a nens refugiats iraquians que viuen a Beirut. Estem a les bases de dos projectes més: apadrinament de nens amb problemes econòmics per estudiar, i crear un centre socio-educatiu que pugui atendre moltes famílies i nens sirians i libanesos de la zona de Saida. També volem obrir una Casa Llar per a nens del carrer o abandonats. Més endavant aniran sorgint més projectes, segons el que l'Esperit bufi, en qualsevol cas, com expressa el nom del projecte, volem ser germans per als nens i joves.

Per què anar allà quan la gent vol venir aquí?

Perquè Jesús faria el mateix. La nostra presència aquí té sentit fins al moment en què hi hagi no només l'últim cristià, sinó l'última persona que necessita ajuda. La nostra consagració religiosa ens dóna i permet la llibertat de tenir aquesta disposició de moure'ns amb independència, en funció de les necessitats concretes de la societat, no de les nostres pròpies ni de les de les nostres famílies. No hi ha res que ens impedeixi estar amb la gent que ho necessita, i per això volem ser instruments dòcils. Maria en el seu gest de visitar la seva cosina Santa Isabel ens encoratja a visitar aquesta gent que sofreix sense cap culpa, per portar-los també al Jesús que vol dir-los que els estima, amb la seva presència discreta però constant, per fer-los despertar en el seu interior l'esperança d'una vida millor, una vida acompanyada de la mà de l'únic Déu del qual tots som fills estimats incondicionalment. Volem ser reflex d'aquest Amor i Presència que no necessita cap mèrit per ser lliurat.

Quin és l'objectiu a llarg termini del projecte Fratelli?

El Projecte Fratelli no és només el que estem fent al Líban ni exclusiu dels Germans de la Salle i dels Germans Maristes. És un Projecte d'Església, obert a religiosos d'altres congregacions i també a laics, convocats per Jesús per ser signe de fraternitat entre els més petits. La seva primera implantació ha estat a Orient Mitjà, començant al Líban, però amb la mirada posada també a Jordània, Síria, l'Iraq, i els altres països de la zona. La iniciativa va partir dels consells generals dels dos instituts i es té pensat obrir també comunitats Fratelli en altres regions del món. Aquí on hi hagi nens en situació de vulnerabilitat, i que això ens porti com a seguidors de Crist a sortir a les perifèries existencials, aquí arribarà el Projecte Fratelli. Sabem que la nostra aportació és molt petita davant la magnitud del problema dels refugiats però des del compromís concret en un lloc concret aportem el nostre grà de sorra.

Com es viu al Líban l'arribada de refugiats? Aquí es parla d'èxode quan al Líban acolliu més d'un milió de persones

Se'ns va proposar anar al Líban abans que l''èxode' de refugiats es convertís en un fenomen mediàtic. Els nostres germans d'aquí que treballen en obres col·legials sabien de la situació i per això els nostres germans de Roma ens hi van enviar. A Europa o a Amèrica fins que no es van plantar a les seves fronteres per milers cridant desesperadament i no constituïen una amenaça per a ells, la situació semblava no existir. Però aquí estaven ja els milions de refugiats sirians o d'altres països africans a Jordània, a Líban… I no constituïen una amenaça.

Ara es parla d'amenaça, sí

Amenacen el nostre estat del benestar i les nostres consciències, i correm el risc de tractar-los a tots de jihadistes… Quants refugiats hi ha a Barcelona des del boom dels mitjans de comunicació d'aquest estiu passat? Efectivament, els libanesos són admirables. Acullen els sirians, els iraquians per milers i milers. I fa uns anys, fins l'any 2006, els sirians ocupaven militarment les terres libaneses. Van arribant ajudes internacionals, tal vegada perquè es quedin aquí i no avancin cap a Europa però és tal el seu desesper que no poden deixar de fugir per buscar un futur millor per als seus fills encara amb el risc de perdre'ls en el mar. L'èxode sembla que ens parla de multituds, però un nen només, espaordit, fugint de la guerra i del terror ja és un èxode, cap a on?

Quina hauria de ser la postura d'Europa enfront aquests refugiats?

Als qui estan a les seves portes o en camí, evidentment acollir-los i oferir-los oportunitats, afavorir la inserció, una vida digna, la reagrupació familiar. Però sobretot, desterrar la hipocresia; els ajudem perquè es quedin al seu país o en països limítrofs com el Líban i no eradiquem el mal que ho provoca que és la guerra. Europa i altres països han de treballar per la pau amb el diàleg i no bombardejant els civils, treballar per la pau i no buscar el negoci de les armes, treballar per la pau i no mantenir la situació per interessos comercials, estratègics, aliances perverses, enfrontaments en nom de Déu. No hi ha voluntat per part dels poderosos per tallar aquesta situació. Europa, treballa i defensa la pau i la justícia!