La poesia transcendent, eina d'accés al misteri

(Glòria Barrete –CR) Com si d'una trobada entre Joan Maragall, Maria Antònia Salvà, mossèn Pere Ribot, Joan Salvat Papasseit, Marià Manent, Blai Bonet o Salvador Espriu es tractés, aquest divendres al vespre ha tingut lloc el segon Festival de poesia religiosa i transcendent al Reial Cercle Artístic de Barcelona.

Amb la voluntat de consolidar-se com la cita anual de poesia religiosa, espiritual, transcendent, "en sentit molt ampli" afirmen, una vintena de poetes ha recitat tres composicions cadascú, musicades a piano per Núria Grima.

Jugant amb la transcendència, la immanència, el més enllà o el diàleg entre art, mística i ciència, s'ha posat de manifest que la poesia és eina d'accés a Déu i al misteri. Si la poesia catalana del segle XX està farcida de temes religiosos i espirituals o d'influències bíbliques -com en el cas de Joan Maragall, Miquel dels Sants Oliver, Joan Llacuna, Antoni Vidal i Ferrando, Joan Alavedra o Josep Carner, per esmentar-ne alguns- la poesia que s'ha recitat aquest divendres al Reial Cercle Artístic ha estat plena de realisme i fets quotidians com el dol, la solitud, la mort, l'amor o la bellesa.

Les mans de Déu són clares com el vent i tèbies com la sorra,
engendren les arrels i enlairen l'arbre,
encenen les estrelles,
desen llavors de dents al ventre d'una dona,
dibuixen les constel·lacions.

Les mans de Déu t'han lliurat el desig i les paraules,
tensen els ulls al gest de la mirada,
et permeten la tendresa i l'odi.

Les mans de Déu són fèrtils com la sang,
necessàries com l'aigua,
fan que et bategui el cor,
t'han creat de la terra,
i a la terra et retornen.

Carles Duarte

Montserrat Altarriba, Carles Duarte, Glòria Calafell, Francesc Forcades, mossèn Climent Forner, Gemma Casamajó, David Jou, Vicenç Llorca, Teresa Costa-Gramunt, Eduard Miró, Rosa Fabregat, Miquel Lluís Muntané, Laia Llobera, Jordi Pàmies, Isabel Ortega, Eduard Sanahuja, Marta Pérez i Sierra, Josep Oriol Vaca, Guillem Vallejo, Susanna Rafart i Francesc Vélez han estat els rapsodes de la nit, que ha comptat alhora amb interpretacions a piano i violí de Núria Grima, com el 2n moviment de la sonata Patética de Bethoven, l'Ave Maria de Schubert o Divenire de Ludovico Einaudi.

Una de les assistències més entranyables de l'acte ha estat la de mossèn Climent Forner, que ha recitat poemes dels anys '80. Rosa Fabregat, per exemple utilitza la poesia com a eina tant científica com espiritual, i la jove poetessa Laia Llovera el diàleg entre mística i ciència, ciència i l'home. Miquel Lluís Muntané ha posat de manifest que "no es veu capaç d'entendre i copsar la transcendència sinó és des de la seva humil naturalesa humana".

Alces les bosses com si elles fossin dos conills morts, una a cada mà,
les deixes caure sobre el marbre de la cuina, com una muntanya de terrós,
després t'eixugues el front, terrós, ja és un sac vell,
i un altre cop sobre el marbre, agenolles els dits i tanques els punys,
són dos munyons sense carícia.

No vols veure com les nanses de plàstic t'han serrat els palmells
i et travessen com una barana de ferro roent les línies de la vida.
És fred el marbre, la teva trinxera quotidiana,
un got de llet que espera sempre l'alba,
el porc senglar d'un llarg migdia a l'any, sí l'ha caçat el Jaume.

Cinc plats de sopa que cada nit et cremen a la llengua com el gel,
com aquell vell mariner que va marxar.
Els coberts bruts que esperen ser sota les aigües
que els rentis de les males passades del món,
i quan ho has fet et sents igual que el marbre, aquesta placa plena de clapes
i de venes que et fan mal, color blanc brut, neu rebolcada,
esglai convuls, roca picada.

Gemma Casamajó