"L'actuació de les comunitats cristianes a Catalunya ha estat fonamental en l'articulació de l'acollida als refugiats"

(Glòria Barrete —CR) Fa més d'un any de la creació del Comitè d'acollida per als refugiats de la Generalitat de Catalunya. La imatge de l'Aylan, mort a la platja víctima d'un naufragi va colpir la societat i va generar onades de solidaritat ciutadana. S'esperaven milers de refugiats a Catalunya, que mai han arribat a venir. Per què? Quina és l'estructura preparada per rebre les persones que fugen de casa seva? Aquest dimarts, entitats, oenagés i professionals han engegat una campanya per impulsar l'acollida de refugiats a Catalunya. Sota el lema 'casa nostra, casa vostra' i l'etiqueta #volemacollir. CatalunyaReligió.cat ha parlat amb Àngel Miret, coordinador del Comitè d'acollida per als refugiats.

El drama dels refugiats s'està eternitzant. El papa Francesc ha denunciat diverses vergades la situació i ha convidat a actuar. És suficient? Quin hauria de ser el paper dels cristians enfront aquesta situació?

El missatge de l'Evangeli és molt clar. A Catalunya el dret d'acollida s'ha fet palès. A part que el cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach va oferir al Comitè totes les instal·lacions de l'antic seminari de la Conreria, a hores d'ara tenim 40 persones en una instal·lació de l'orde de Sant Joan de Déu a Manresa, tenim 40 persones més a l'antic seminari de Vic, la comunitat de Sant'Egidio fa una gran tasca pels refugiats aquí, Càritas no cal ni dir-ho... l'actuació de totes les comunitats cristianes a Catalunya, com sempre passa, ha estat fonamental en l'articulació de l'acolliment.

Fa més d'un any de la creació del Comitè d'acollida per als refugiats. Ha canviat alguna cosa?

Han canviat moltíssimes coses. El Comitè es va crear per diversos objectius. Calia que tota la societat catalana treballés de forma coordinada, conjunta i transversal, tant d'una perspectiva individual com sobretot a partir de les iniciatives que s'articulaven entorn a les entitats socials, a les administracions públiques municipals, als consells comarcals, les diputacions, etc.

La imatge de l'Aylan a la platja va ser el desencadenant?

Aquella imatge va generar una resposta global de la societat, no només de la catalana, sinó de l'espanyola i europea. A partir d'aquí, s'emprenen accions per part d'una xarxa d'entitats multinivell, i és la Generalitat qui davant aquesta situació entén que ha d'assumir una responsabilitat, malgrat que l'àmbit de les competències sigui moderada. Calia ser eficients, recuperar totes aquelles iniciatives solidàries i intentar traslladar-les a la realitat assistencial, en aquest cas una tasca assistencial perquè des d'una perspectiva de justícia poc es podia fer.

Semblava que el terme refugiat era nou...

Hi ha diferents coses a assenyalar. En la major part de casos de bona voluntat i d'altres amb no tant bona voluntat, va haver qui va utilitzar les persones refugiades en benefici propi, no només des d'una perspectiva política. En aquell moment vaig assenyalar reiteradament que sí que hi havia un drama que no era nou d'aquell moment. La República Centroafricana, Llatinoamèrica, i a tants llocs del món com Somàlia, Iran, Afganistan... hi havia des de fa molts anys grans tragèdies. I més enllà d'aquestes tragèdies i d'aquests refugiats que ja existien aleshores, hi havia una qüestió que semblava paradoxal: i l'àvia que està al costat de casa teva? Aquests darrers dies hem vist la mort d'aquesta dona a Reus i certament tothom s'ha tirat els plats pel damunt; la meva reflexió va coordinada amb la que vaig fer fa un any: i els veïns on eren? potser els veïns d'aquesta senyora estaven molt preocupats pel que passava a la República Centroafricana, cosa que aplaudeixo, però potser també podien haver estat preocupats per alguna cosa que sí que estava al seu abast, millorar amb caràcter immediat i urgent la situació d'aquella dona.

Per què es donen aquestes situacions paradoxals?

Aquí hi ha un fenomen que hem d'analitzar amb molta cautela que són les solidaritats emocionals. Jo no hi crec gaire, potser perquè vinc d'aquest sector. Les valoro des del punt de vista humà, però des del punt de vista de la seva efectivitat em mereixen poca confiança. Això ens passa a tots; quan tenim un impacte psicològic o emocional podem reaccionar en aquell moment d'una determinada manera. Això quan es refreda no dóna els mateixos resultats. Jo crec molt més en aquella reflexió situada a l'entorn de la justícia. Aquella convicció personal de que tenim l'obligació com a éssers humans, com a cristians en aquest cas, de reaccionar davant determinades situacions d'injustícia, i crec que el papa Francesc té una contundència absoluta en aquest plantejament. Des del punt de vista cristià crec molt més en les estructures reflexives de justícia que en les actituds emocionals. Alguns amb bona voluntat i d'altres amb no tanta, reaccionen d'una forma immediata davant d'una emoció, i és a partir d'aquí on es genera una activitat de donació, de què puc fer jo.

Què passaria ara si els refugiats vinguessin? La solidaritat emocional s'ha refredat?

El políticament correcte seria dir que els espanyols i els catalans som significativament més acollidors que els alemanys o els austríacs, però és una elucubració que no m'atreveixo a fer. A Espanya hi ha un gran sentiment de solidaritat, bona part del qual segueix sent emocional, però és veritat que el nombre de refugiats és tant i tant petit que la situació d'una vinguda massiva, com passa en aquests moments a Alemanya amb més d'un milió de persones refugiades, no sóc capaç de pensar-la. Per una pura qüestió sociològica, intueixo que les nostres reaccions no serien gaire diferents que la d'altres països europeus que estan amb unes conviccions socials similars a les nostres.

Catalunya està preparada tècnicament per acollir refugiats?

Sobradament. En aquest moment tenim moltes més places ofertes que les que estan ocupades, aquest no és el problema. Cal remarcar que no és problema d'acollida, ni de diners. El problema és la incorporació d'aquestes persones a la societat. Aquest és el repte i la complexitat. Implica tenir feina, tenir autonomia socioeconòmica que et permeti tenir llibertat. Aquest és el repte. Un dels problemes dels refugiats a Alemanya és com s'incorporaran a la societat. Catalunya té l'estructura preparada per fer aquest acolliment material, la segona part no sabem com podríem fer-la.

En aquest país tenim un percentatge d'atur molt elevat...

Tenim un percentatge d'atur molt rellevant, molts problemes d'habitatge... no ens preocupa la despesa econòmica de l'acollida bàsica perquè es pot solucionar, però el problema en una societat com la nostra s'afegiria a aquestes persones. Aquestes persones tindrien aquest problema també, afegit a una sèrie de circumstàncies com són dificultat en l'aprenentatge de la llengua, professions no homologades ni reconegudes, la dificultat d'accés d'habitatge... no és una dificultat només per a les persones refugiades, sinó per a tota la societat.

Insistim, per què no han vingut?

És un tema extremadament complex. Hi ha diversos factors. D'una banda es produeix un acord amb Turquia, que blinda les fronteres europees i per tant ara hi ha en aquell país més de dos milions de refugiats aturats. Després hi ha tot un altre col·lectiu de persones que estan a Grècia i Itàlia i que queden encapsul·lades allà. Hi ha un primer problema i és desordre polític en el si de la Unió Europea. Els països de l'Est han rebutjat les quotes que havia signat la Unió Europea amb aquells països. D'altra banda, hem de remarcar que les persones refugiades no són ovelletes. La gent sovint es pensa que les persones refugiades les pots agafar i dir de la A a la C cap a Turquia, de la C a la D cap a Espanya... no va així. Aquestes persones també tenen el seu dret d'elecció i certament els països del sud d'Europa no som l'espai geogràfic en el qual es volen situar la major part d'aquestes persones. Algunes enquestes, algunes poc fiables, arriben a dir que els refugiats que volen venir a Espanya no arriben al 0,5%. La major part vol anar a Àustria, Dinamarca, Suècia, Noruega.

I se li sumen els darrers plantejaments en què els Estats volen no acceptar la quota de refugiats a canvi de pagar diners...

A mi em sembla una vergonya. Els ésser humans no valen diners, per tant em sembla una vergonya des d'una perspectiva humana i cristiana. Les societats occidentals i les societats del món tenim l'obligació d'acollir aquelles persones que es troben en situació de penúria gravíssima, com és el cas de la persona refugiada que ha hagut de sortir de casa seva. Fent això ens allunyem d'aquella Europa dels pares fundadors, anem a una societat en la qual el valor del diner està desfasada. El papa Francesc ha dit que el diner és 'l'estiercol del diable'. L'expressió a Europa sorprèn una mica però sí és veritat que el diner ho pot tot.

Tampoc a la resta d'Europa arriben amb la fluïdesa que havia plantejat la Unió Europea...

La complexitat de la gestió de les persones, la documentació, la validació, sembla que és extremadament complexa. Les autoritats italianes i gregues tampoc han acceptat l'ajut proposat per altres Estats Europeus per tal de desencallar la situació burocràtica i administrativa del tema. Si a tot això hi afegim que molts països europeus, a part dels de l'Est que han rebutjat les quotes, compten amb moviments d'extrema dreta i xenòfobs que creixen desorbitadament, tot aquest 'poti poti' fa que el tema sigui lent, complex i injust.

Recentment el bisbe greco-catòlic melquita va demanar a Europa que aturi la guerra de Síria, és aquesta la solució?

En certs moments semblava que parlàvem molt de refugiats però que ens oblidàvem de l'origen del refugi. Un refugiat no és un nom i cognom que neix amb això, sinó que un refugiat és motiu i conseqüència d'una determinada acció, el conflicte bèl·lic. Més enllà d'estar molt o poc disposats a acollir les persones refugiades, si realment estem en contra del refugi hem d'anar a les causes. En el cas d'una malaltia, el refugiat seria com un maldecap, l'origen és el que hauríem de mirar; és hipertensió, és contaminació o hi ha un tema de fons? Veig molt poca activitat a Europa, fins i tot de la pròpia societat civil. Recordo les mobilitzacions contra la guerra dels Balcans, de milions i milions de persones, i en canvi en aquest conflicte les mobilitzacions ciutadanes són escassíssimes i hi va molt poca gent.