El Concili Panortodox minva a simplement un “concili”

(Antoni Matabosch - La Vanguardia) Després de 55 anys de preparació, sembla que el sant i gran Concili Panortodox serà simplement un “concili” i no “pan” (de tots), atès que cinc de les catorze esglésies autocèfales (autònomes) no hi assistiran. En els darrers dies han decidit no anar-hi els patriarcats d’Antioquia, Geòrgia, Sèrbia, Bulgària i Rússia, que en total representen gairebé la meitat dels fidels orto­doxes. Sí que hi assistiran els patriarcats de Constantinoble, Alexandria i Jerusalem, i les esglésies autocèfales, les quals han fet una darrera petició als absents perquè hi siguin presents, segons les darreres notícies que han arribat.

El camí seguit fins a la convocatòria del concili de tots els ortodoxos ha estat molt llarg i enrevessat. Finalment, fou convocat el darrer mes de gener a celebrar-se a l’Acadèmia Ortodoxa de Creta, del 18 al 27 de juny. Els temes a tractar van quedar reduïts de deu a sis. Dos de caire organitzatiu: la diàspora ortodoxa, molt nombrosa especialment a partir de la implantació del comunisme a l’Europa oriental; i l’autonomia, especialment de les noves esglésies locals. Dos de caire més teològicopastoral, com són el dejuni, que té una llarga tradició i implantació, i el matrimoni i els seus impediments. Finalment, dos temes cap enfora: l’ecumenisme (relació amb els altres cristians) i la missió dels ortodoxos en el món d’avui. De fet, feia 1.200 anys que no se celebrava un concili Panortodox i per tant s’ha de considerar com un gran esdeveniment.

Els temes més polèmics, però, es tragueren fa uns mesos de l’agenda del Concili. Per exemple, la unificació de la data de Pasqua (calendaris julià i gregorià); l’autocefàlia; l’ordre de precedència entre les 14 esglésies ortodoxes, ja que Moscou pretén ser la segona i no la cinquena com fins ara; i els diàlegs ecumènics bilaterals. També s’han fet crítiques a l’absència de laics i de teòlegs delegats, a que els delegats de cada església havien de votar en bloc i a que les decisions havien de ser per unanimitat.

La majoria de les esglésies avui anomenades ortodoxes estan entre les més antigues. Algunes foren creades pels mateixos apòstols. Es tracta d’una fe cristiana molt arrelada en la tradició, especialment en els pares de l’Església i en els concilis ecumènics del primer mil·leni; conceben les celebracions litúrgiques com la presència del cel a la terra, amb tot el seu misteri; tenen una secular experiència de l’espiritualitat i de la mística (de fet, les comunitats monàstiques naixeren al desert d’Egipte). Després de Pentecosta, el cristianisme s’estengué com una taca d’oli per tot l’imperi romà i s’anà inculturant o fent arrels a Orient i a Occident. És a dir, d’una banda entre les cultures i llengües de l’orient mediterrani, i de l’altra entre el món llatí d’occident. La divisió de l’imperi romà entre Roma i Constantinoble anà fent també forat i creà recels i progressius enfrontaments. Avui dia podem dir que entre els cristians ortodoxos i la tradició d’occident no hi ha diferències dogmàtiques insalvables; sí que s’ha donat un creixement separat, una manera de veure, celebrar i viure el mateix evangeli de manera diferent. Tot és igual, però tot es viu de manera diferent.

El patriarcats més antics són els de Constantinoble (que té el primat d’honor), Jerusalem, Antioquia i Alexandria. Segles més tard s’hi afegiren cinc patriarcats més i cinc autocefàlies. La tradició de totes aquestes és bàsicament la mateixa i formen com una “federació” entre iguals. El pes de la història ha fet, però, que hi hagi problemes entre elles i que hagi trigat tant a convocar-se un concili realment de tota l’ortodòxia i que, una vegada ja convocat, hi hagi baixes molt importants.

Segons portaveus de les esglésies absents, entre ells el metropolità Hilari de Rússia, hi ha un seguit de raons. Antioquia i Geòrgia no estan d’acord amb el document sobre el matrimoni. D’altra banda, hi ha tot un seguit de disputes no resoltes. Per exemple, la invasió de territoris anomenats canònics (o propis), com són ara l’establiment de diòcesis romaneses a Sèrbia o Moldàvia; la dependència d’Estònia a Constantinoble i no a Rússia; l’absència d’Ucraïna i de l’Església ortodoxa d’Amèrica; la manera diferent d’entendre l’ecumenisme i la qualitat dels altres cristians.

Tots, però, estan disposats a continuar preparant un concili Panortodox real.