Una sola paraula moltes vegades canvia el sentit de la frase. No és el mateix pregar per donar gràcies, que “pregar en acció de gràcies”. Una cosa es donar gràcies a Déu per determinades coses, com la vida, la salut, un do rebut, un familiar que ha superat una malaltia, etc. i una cosa diferent és pregar en actitud d’acció de gràcies, és a dir, la matèria de la pregària pot ser un text de la Paraula, una meditació sobre un fet evangèlic, una contemplació o una oració vocal, però l’actitud és d’agraïment. Pregar en acció de gràcies és pregar en actitud agraïda a Déu.

Aquets darrers anys ha anat creixent l’estadística sobre el nombre d’infants que passen gana en el nostre país. Aquesta és una nafra important de la nostra societat, que afecta a ells i a molta més gent, pares, germans, familiars i educadors. No els fa cap gràcia que els seus fills o alumnes passin gana. És un dolor mig amagat, un patiment de molta gent i un gran escàndol social.

En general som poc conscients d’aquesta realitat. Déu ens habita. És en nosaltres. Des del primer moment de la nostra vida i per sempre més. No és una presència passiva. Al contrari, és una presència activa. Sempre en la profunditat del nostre interior, respecta la nostra llibertat i hi és amb aquella cura maternal de qui només vol el nostre bé.

Dintre de poques hores arribarà al seu final l’any 2015. És ja a punt de caure la darrera fulla del seu calendari. Un any que resta a la foscor del passat, del que va ser i ja no hi és.

Hi ha un silenci general en el veïnat, com aquell que precedeix a les tempestes d’estiu. Molta gent és a casa sopant i esperant l’espetec de les campanades que donaran el senyal de sortida d’una festa  que pot esdevenir una mica histèrica. Molts perdran els papers i ompliran el seu cos i la seva ment d’alcohol i altres substàncies.

Comentari del salm 62, 2

Vós, Senyor, sou el meu Déu; jo us cerco.

Tot jo tinc set de vós,

per vós es desviu el meu cor,

com terra eixuta sense una gota d’aigua.

 

Vaig entrar a la gran superfície comercial,

i quina set que hi veia a la major part de la gent,

tant els que entraven a les botigues

com els que eren darrera del taulell.

 

Set de coses, vestits, menjars, electròniques novetats,

Ho escoltarem o ho llegirem d’aquí pocs dies. Potser que ens féssim tres preguntes: Hi ha lloc per a Jesús a la nostra vida? Hi ha lloc per als pobres a la nostra vida? Hi ha lloc per a mi a la meva vida?

Hi ha lloc per a Jesús a la meva vida?

Aquests dies els records retornen a la nostra memòria. I aquesta pregunta la puc fer no sols mirant el moment actual sinó fent una mica d’història de la meva relació amb Ell i de la seva amb mi durant el procés de la vida viscuda fins ara... i, per cert, que duri molts anys més.

“Tothom anava a inscriure’s a la seva població d’origen. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem.” ... ”Juntament amb Maria, amb qui estava unit per acord matrimonial. Maria esperava un fill.”

---------------------------------------------

Llarg camí, fred, estones de silenci, poques paraules. No poden anar ràpid. Mirant-se ja entenen quan cal parar... I de forma constant reciten en el seu cor, o junts, aquells salms que van aprendre a casa...

         El que sento és molt més gran que les paraules que canto. Els mots resten curts, petits; el sentiment és immens. Tot ve del més profund de mi, de l’esperit.

Sóc habitada. Em sento beneïda, cridada. Viu en mi la Vida. I, oh meravella! Jo li dono vida a la Vida.

Ho celebro. Celebro Déu. És festa, és goig, és plenitud de filla i de mare. Un Déu tot Ell obert per salvar-nos, per salvar-me. Em miro i em dic: Es magnífic, és immens, és encara més que gran el que em passa.

No et pensis que era la primera vegada que deia aquesta frase. I ara! Des de molt petita que la repetia moltes vegades. Sobretot la deia interiorment, en el llenguatge de l’ànima. Així només Ell i jo enteníem el que volia expressar. Molts cops, quan escoltava les Escriptures a la sinagoga, li deia a Déu “Oh, que es faci en mi segons la teva Paraula!” i sentia una commoció profunda.

Els dies de l’hospital van ser molt diferents del que et pensaves. No hi va haver aquella tranquil·litat i pau que al començament imaginaves. Lectura, poca; oració, poca; visites, moltes i animades; dormir, amb interrupcions; metges, infermeres i sanitaris, amables; hores, lentes unes, i ràpides, altres. Però, en mig de tot, una idea va anar creixent en el teu cap; primer de tant en tant, després de forma insistent. Aquesta era la idea: he de prendre decisions.