El que m'has explicat em deixa molt pensatiu. Tinc necessitat de meditar-ho, lluny dels sorolls, de tanta gent que va de pressa. Vaig a la parada del bus que porta fins al passeig marítim, i mentre l’espero va augmentant la sensació de que algunes de les teves paraules porten llavors, moltes llavors, d’un amor diferent.

Estic en tensió perquè fa més d’un any que no tinc feina. Fa dies que tinc una obsessió que no em deixa dormir, sento un mal a l’estómac i penso si tinc un càncer. Saps, em domina un pensament absurd: no sé si la meva parella m’enganya. Diuen que a la primavera la sang s’altera; cada dia exploto com a mínim set vegades, dec ser insuportable. Cada cop que entra aquella professora a l’aula em sento indignada i plena d’ira. Fa cinc hores que sóc a la cua de les entrades; penso que quan em toqui ja no en quedaran.

         Sí, avui és un mal dia. Ho he notat ja de bon matí, quan ha sonat el despertador i he donat mitja volta. Després, a corre-cuita no fes tard a la feina, i resulta que la Pilar em diu: Inexplicablement els ordenadors no funcionen. Ja hi som; penso que avui tot anirà malament.

Tornàvem del tanatori on havíem acomiadat un bon amic, vell company d’estudis. Caminàvem sense presses i en silenci. Tu, de sobte, em dius: “Ja saps que no sóc creient i estic convençut que en la mort s’acaba tot. Però tu què en penses o què creus del més enllà d’aquesta vida? Després de la mort, què?”

Quina pregunta! D’entrada el que em sortiria dir-te és “I jo què sé”. Però... sí que sé algunes coses.

Puges les escales fins al quart pis. És una casa que no té ascensor i els graons són alts. Has hagut de parar entre el primer pis i el segon. Però, per fi, has arribat al tercer i, com que no veus cap timbre, truques a la porta amb les mans; diverses vegades. Al cap d’una estona sents que et diuen: “Ja vinc... Qui és?”, “Senyora Enriqueta, sóc el Ferran. Vinc de part del Banc d’aliments”. Sents el soroll de diverses claus que accionen per obrir la porta, i apareix l’Enriqueta. Una dona molt gran, que porta un batí molt vell i mig fet malbé. “Passi, passi...”

El Jaume va matinar. Encara era negra nit que pujava costa amunt. El vent fred, intens, i el camí estret i ple de pedres. Passat el coll començà el tros més llarg travessant un bosc immens en el qual amb prou feines entrava la llum. La boira freda s’anava esvaint a estones i en altres moments tornava a ser intensa.

En arribar a un indret on fa anys hi havia hagut una font i ara en quedaven unes quantes pedres, es va trobar un altre excursionista, més gran, que estava menjant.

–En vols? –li diu.

–Que aprofiti!

No sé què passa que tanta gent avui en pla confidencial et comunica que se sent cansada o molt cansada. Tot seguit la conversa deriva cap al ritme de la societat, els horaris, la telefonia mòbil i tantes i tantes suggestions que ens estiren des de tots costats. D’acord, res a dir. Però hi ha una pregunta que ens hem de fer: “Amb el pas del temps hem après a descansar?”

Regirant la biblioteca de la mare et vas trobar un escrit, ja una mica vell, que començava amb aquesta frase: “Prego per tu, fill meu”. Avui fa tres anys del seu traspàs i encara et resten moltes coses per llegir i ordenar. La teva mare havia escrit molt, amb una lletra complicada, allargada, en tensió cap endavant. Val la pena llegir el seu escrit ja que era per a tu, i segur que el va escriure amb aquell amor silenciós i constant.

Braços creuats sobre la taula d’aquell bar de sempre. Les cerveses encara espumoses. Després de quatre superficialitats la nostra conversa es va fent interessant. Hi ha ganes de ser molt sincers i de parlar a fons. Em surt aquella pregunta que des de fa temps tenia moltes ganes de fer-te: “Com ho fas per estar contenta en un món tan podrit?”

Quina pregunta! Oh, i quina pregunta més forta!!

Aquesta va ser la conversa: Hi ha molta canalla que només fa un àpat al dia. I has vist amb quina gana mengen? Segur que no sopen, o potser una mica de pa. No pot ser. La nostra escola és concertada, i l’administració paga els sous dels mestres. Què podem fer?