1955. Anaves contenta, donant una mà a la mare i l’altra al pare. Eres tan feliç al mig de tots dos. Anàveu pujant una muntanya, i a dalt us vàreu parar amb gran sorpresa pel que vau veure: un pilot immens de pedres. Semblaven cremades. N’hi havia moltes de negres i mig trencades. No eren rocs normals, eren més aviat pedres antigues desfetes. El pare et va dir: “Aquí abans de la guerra hi havia una església que va ser bombardejada i aquestes pedres són el que en resta. Era una església preciosa, molt antiga”.

El drama dels que fugen de la guerra desvetlla la nostra impotència. Tots hem vist les imatges terribles de les bombes i les cases desfetes, les multituds que abandonen la seva terra i malviuen, les barques plenes, els naufragis, les cues, els campaments, les barreres, les policies, les fronteres hermètiques, l’augment de les extremes dretes i racismes i les inacabables discussions dels governants que lliguen interessos, defensen constitucions i després de tantes hores acaben decidint en contra dels principis cívics de l’Europa humanitària i gelosa de la seva cultura.

Veure és freqüentíssim. Mirar no ho és tant. Deixar-se mirar passa poques vegades. Els ulls veuen, entre tantes visions hi ha algunes mirades, i que poques vegades ens deixem mirar.

La mirada sempre va acompanyada d’un actitud psicològica que pot arrossegar a la ment. Mirades interrogants, mirades curioses, mirades sorprenents, mirades possessives... Fàcilment la ment pot afegir-hi un comentari: “Quina cara més estranya”, “Aquesta persona l’he vista altres vegades”, “Ostres, que lleig!”...

Fa uns moments que has tancat la porta i vas baixant per les escales. Una mena de boira humida i tensa va envaint el cor. A dalt resten soles les dues dones, la mare malalta i la filla que porta la casa, té cura de la mare i treballa de 8 a 15 com a dependenta d’una botiga de roba.

         Quan ja s’acaba el juliol molta gent pregunta sobre les vacances. Hi ha qui fa vacances i hi ha qui no fa vacances. Hi juguen moltes raons i moltes situacions: econòmiques, familiars, sanitàries, personals i aquelles que cadascú sap, encara que no les expliqui. També hi ha qui explica sopars de duro i imagina una felicitat que sap molt bé que no és veritat.

         Assumptes econòmics, herències, infidelitats, estafes, calúmnies, traïcions, conflictes de tota mena, injustícies... “No puc perdonar. És superior a les meves forces.”

         Avui, però, has escoltat la Paraula de Déu “Perdoneu els vostres enemics” i tens un conflicte en el teu cor. Per una banda voldries imitar el Pare, que “perdona les nostres culpes” i “fa sortir el sol sobre bons i dolents”. Voldries. Fins i tot penses que et sentiries millor apagant la ràbia. Però no pots. Et sembla impossible. És massa gros el mal que t’han fet.

(Quan una persona deixa la nit)

Millor que no recordis la nit fosca i aquells camins entre esbarzers per on intentaves passar sense fer-te massa mal. Va ser una nit de moltes hores, de molts dies, de molts anys. Encara ara et sembla impossible el que comences a viure, mentre les primeres llums del dia amb prou feines han iniciat un camí nou.

Viure inquiet/a és molt freqüent. De vegades és una inquietud llarga, com un company de viatge. Hi ha estones que ens acompanya sense fer massa soroll; però també pot ser que esdevingui protagonista del nostre interior i resulti molt pesat. Hi ha una inquietud passatgera, com una mena de mal de cap que avui hi és i demà ja no hi és. De tota manera no és positiu, en general, viure acompanyats per un tal personatge.

La Montserrat coneix molt bé el seu company, el Jordi. Fa uns 7 anys que es van casar i en aquest temps ella ha anat descobrint la dimensió més amagada del seu home. Coneix els símptomes. Més capficat que de costum, arriba una mica més tard de la feina, dorm més inquiet. Respostes ràpides o silencis prolongats... Les primeres vegades ella l’interrogava de forma directa, però aviat va comprendre que era pitjor.

Avui la paraula meditació quasi està de moda. Una persona que medita en general no té cap dificultat a manifestar-ho. En canvi, dir que hom prega no és tan fàcil. La pregària és per a molta gent una acció ancestral i fins i tot rara.

Hi ha moltes formes de meditar. Si ens preguntem quin és el punt central de la meditació trobem dues respostes: per a molts el punt central de la meditació és la persona mateixa que medita, per a d’altres és la relació directa o indirecta amb Déu, que habita en la profunditat del nostre cor.

Pàgines