Puges les escales fins al quart pis. És una casa que no té ascensor i els graons són alts. Has hagut de parar entre el primer pis i el segon. Però, per fi, has arribat al tercer i, com que no veus cap timbre, truques a la porta amb les mans; diverses vegades. Al cap d’una estona sents que et diuen: “Ja vinc... Qui és?”, “Senyora Enriqueta, sóc el Ferran. Vinc de part del Banc d’aliments”. Sents el soroll de diverses claus que accionen per obrir la porta, i apareix l’Enriqueta. Una dona molt gran, que porta un batí molt vell i mig fet malbé. “Passi, passi...”

El Jaume va matinar. Encara era negra nit que pujava costa amunt. El vent fred, intens, i el camí estret i ple de pedres. Passat el coll començà el tros més llarg travessant un bosc immens en el qual amb prou feines entrava la llum. La boira freda s’anava esvaint a estones i en altres moments tornava a ser intensa.

En arribar a un indret on fa anys hi havia hagut una font i ara en quedaven unes quantes pedres, es va trobar un altre excursionista, més gran, que estava menjant.

–En vols? –li diu.

–Que aprofiti!

No sé què passa que tanta gent avui en pla confidencial et comunica que se sent cansada o molt cansada. Tot seguit la conversa deriva cap al ritme de la societat, els horaris, la telefonia mòbil i tantes i tantes suggestions que ens estiren des de tots costats. D’acord, res a dir. Però hi ha una pregunta que ens hem de fer: “Amb el pas del temps hem après a descansar?”

Regirant la biblioteca de la mare et vas trobar un escrit, ja una mica vell, que començava amb aquesta frase: “Prego per tu, fill meu”. Avui fa tres anys del seu traspàs i encara et resten moltes coses per llegir i ordenar. La teva mare havia escrit molt, amb una lletra complicada, allargada, en tensió cap endavant. Val la pena llegir el seu escrit ja que era per a tu, i segur que el va escriure amb aquell amor silenciós i constant.

Braços creuats sobre la taula d’aquell bar de sempre. Les cerveses encara espumoses. Després de quatre superficialitats la nostra conversa es va fent interessant. Hi ha ganes de ser molt sincers i de parlar a fons. Em surt aquella pregunta que des de fa temps tenia moltes ganes de fer-te: “Com ho fas per estar contenta en un món tan podrit?”

Quina pregunta! Oh, i quina pregunta més forta!!

Aquesta va ser la conversa: Hi ha molta canalla que només fa un àpat al dia. I has vist amb quina gana mengen? Segur que no sopen, o potser una mica de pa. No pot ser. La nostra escola és concertada, i l’administració paga els sous dels mestres. Què podem fer?

A la paret hi ha un dibuix de Jesús que et mira. Aquesta mirada t’arriba des de qualsevol racó de la cambra. Quan entres ja et mira. Si vas a la finestra o a l’extrem contrari, et mira. Sempre que el mires, et mira. El dibuixant suposo que tenia ja aquesta intenció. O potser havia llegit el que deia Santa Teresa sobre les imatges de Jesús: que en volia moltes en el convent. Les figures externes podien suggerir una realitat interna. El Senyor habita en nosaltres.

Ho havia llegit en un llibre antic que estava mig amagat en un estant antic en una biblioteca molt antiga. Aquelles paraules el van impressionar i li va costar molt retrobar el llibre. Però aquell savi mai es desanimava en la recerca del que l’havia impressionat. I, per fi, aquell matí de dijous va retrobar el llibre antic i l’escrit.

Ha fet un dia magnífic. El vent ha parat a mig matí i el sol brillava com ho sap fer a muntanya en els dies d’hivern. La seva llum arribava als arbres, al camí, a les roques i paisatges com un regal de transparència i brillantor extraordinària. Mentre pujàvem costa amunt un silenci profund anava envaint el nostre cor.

Cap a les cinc arribem a l’ermita, comença el capvespre. Ens anem acomodant en el petit refugi. Preparem el sopar quan ja és negra nit, i molt aviat, esgotats ens fiquem dins els sacs per mirar de dormir ben aviat, perquè demà intentarem fer el cim.

Estàs meditant o pregant sobre un text. És possible que hi hagi distraccions i fins ganes de plegar. Penses que avui no és el dia. El text et sona a conegut, sembla que ja ho saps, que resulta repetitiu. A pesar de tot perseveres una estona més... i de sobte una paraula que acabes de llegir sembla que s’obre i pren un relleu notable. No saps per què, no estava previst. És sorprenent.