L'actualitat religiosa des de Catalunya

Ahir, l’escolania de Montserrat interpretà de forma sublim durant el funeral del pare Andreu Marqués el Pie Jesu de Fauré. L’emoció continguda del moment m'ajudà a recordar el que havia comentat el dia anterior a ràdio Estel sobre la figura del pare Andreu Marqués. Havia demanat poder evocar, dins d’un programa dedicat a comentar l’actualitat, la dimensió humana i religiosa d’Andreu Marqués, monjo de Montserrat i gran mestre de moltes persones. En aquells moments vaig esmentar vàries anècdotes de la meva relació personal amb l’Andreu. Recordo que vaig explicar un gest molt habitual en l’Andreu: quan parlava caminant s’aturava de tal manera que, si em distreia ell es quedava parlant sol i jo seguia caminant pensant que m’acompanyava. Sentia que la seva mirada m'acompanyava.
 
M’he adonat que en aquest gest del pare Andreu Marqués es podria interpretar com una metàfora del com ell entenia quina havia de ser la seva actitud com a monjo i el paper de l’Església en la societat contemporània. El pensament de l’Andreu era un pensament il·lustrat, on la raó il·luminava les idees i aquestes havien d’orientar les persones cap a la figura de Jesús, al marge de quina fos l’adhesió personal particular. Per això la seva vida com a monjo, professor, mestre i amic era d’acompanyament intens però respectuós. Això vol dir deixar a la llibertat de l’individu  la responsabilitat de caminar guiat per la seva consciència humana i, tant de bo que al final del trajecte es trobés amb la figura de Jesús. 
 
Aquesta actitud em recorda a la presència de Jesús en el relat dels deixebles d’Emaús. Quan calia, l’Andreu, estava al costat, escoltava, parlava, mirava i, quan ho considerava adient callava perquè la persona, l’individu de la raó, assumís la seva responsabilitat i caminés. Un cop iniciat el camí ell sempre hi era, acompanyant i tornant a fer-se present qual calia. Per això, el caminar de pare Andreu era càlid, compromès i atorgava sempre confiança a la maduresa personal.