L'actualitat religiosa des de Catalunya

            Una de les conseqüències de la virulència amb que el capitalisme s’ha desvetllat com més contrari a l’humanisme és, segons l’arquebisbe Joan Enric Vives, l’evaporació del subjecte. Val la pena llegir les seves declaracions a El Punt Avui del passat 22 de gener d’enguany.

            Precisament feia dies que jo estava reflexionant sobre el que en diem mercat de treball. Realment els treballadors i treballadores, éssers humans amb tots els drets i deures de la persona, en el dit mercat de treball han quedat evaporats.

            Resten reduïts a la compra i venta de la força de treball; força física, imaginativa, intel·lectual, capacitats directives... que es compra, es paga, es ven i es lloga. No seria molt més ajustat a la realitat parlar de contractes, d’acords o fins potser mercats de treballadors i treballadores. Hi ha mercat de fruites, de cotxes, de compra i venta d’objectes de valor, mercats de tota mena... i també de persones?.

            Evidentment que el llenguatge és per entendre’s, però no és precisament neutral. És exponent de mentalitat. Un home o una dona són molt més que la seva capacitat laboral, i han d’atendre moltes més persones, obligacions del seu estat de vida...etc. Per això des de l’any 1931 la doctrina social de l’Església va parlar per boca de Pius XI del “salari familiar” com un dret social que en el cas de que l’empresa tingués beneficis pertanyia a la justícia commutativa. Eren, per cert anys de crisi, la més fonda del capitalisme.

            Reduir el subjecte en objecte és el resultat de l’evaporació del subjecte. Respon a una mirada interessada, que no intenta comprendre el conjunt i la complexitat de la persona, sinó el profit possible que se’n port treure. I com va dir tan encertadament Joan Pau II en la encíclica “Laborem excercens” el subjecte, les persones, són el més important del món econòmic. Més importants que el capital, la tecnologia, l’oferta i la demanada, els beneficis, les pèrdues, la publicitat...

            Tots aquests elements i molts d’altres són necessaris, importants, objectes fonamentals ... cert, però la persona és central. La persona, home o dona... no el “factor humà”.