L'actualitat religiosa des de Catalunya

A Itàlia mai cap Consell Episcopal Permanent havia tingut tan seguiment com el que està tenint lloc aquests dies a Ancona. Aquest dilluns el desplegament de mitjans per seguir la prolusió del president, el cardenal Bagnasco, no tenia cap equivalent. L’expectació era deguda a quines paraules faria servir el president dels bisbes italians en relació a l’actual situació política del país i, més concretament, a la polèmica desencadenada arran del cas Ruby-Berlusconi.
 
El discurs de Bagnasco va ser caut, no va citar mai el primer ministre, tot i lamentar “comportaments contraris a la pública decència” i estils de vida “no compatibles amb la sobrietat i correcció”, però també va posar en dubte la modalitat d’actuació dels jutges de Milà i va fer un discurs general sobre els “actors de l’escenari públic”, amb un to eminentment pastoral.
 
Les reaccions sobre la posició de l’Església en aquest cas, tant abans com després del discurs de Bagnasco són sorprenents. Després d’un editorial molt contundent del diari dels bisbes italians, Avvenire, i després de les incisives declaracions del Secretari d’Estat vaticà Cardenal Bertone, encara hi havia qui demanava a l’Església una paraula "més explicita" contra Berlusconi, i ara hi ha qui titlla Bagnasco de “massa prudent”. També hi ha qui força el contingut de la prolusió.
 
Dic que és sorprenent perquè molts dels qui ara imploren una contundent presa de posició política per part eclesial, els qui en definitiva volen que l’Església digui clarament que Berlusconi ha de plegar, són els mateixos que han clamat contra la “ingerència” eclesial quan els bisbes italians s’han pronunciat en qüestions de bioètica o de defensa de la concepció catòlica de família.
 
Aquesta situació es repeteix sovint en funció de quin sigui el tema sobre el qual es pronuncien els bisbes, o el papa. Per a alguns el concepte d’ingerència és un comodí ben aleatori.