L'actualitat religiosa des de Catalunya

Confesso que també ho faig, a vegades, quan vaig a missa. Si a la pregària universal blasmen els efectes del capitalisme desbocat em miro el financer que seu uns bancs més endavant. Si encara ressonen en mi algunes prèdiques (sempre als mitjans, per cert) contra l'homosexualitat o altres situacions personals 'no canòniques', em miro una parella de gais que sempre em trobo a missa o, de reüll, veig que entra aquella senyora que tothom sap que és (o era) adúltera. I caic en la temptació d'associar algun verset, a vegades aquests de l'Antic Testament tan bèsties, a algunes persones que m'han fet mal i comparteixen la mateixa comunió amb mi davant els meus morros. 
 

Suposo que la primera sensació que tinc, de fet, és de consol. Jo, que no sóc perfecte, ni molt menys, que si m'haguessin de passar pel sedàs del dret canònic o del magisteri enfilaria el camí dels heretges i que, sobretot, no puc tirar cap primera pedra, em consola saber que no sóc l'únic. La segona sensació és una mica humorística, en la línia del que explicava Marta Nin a CatalunyaReligió [aquí] sobre la manera itailana de ser catòlic. Certament, m'estimo més una Església hipòcrita que una que condemni, entre d'altres coses perquè en quedarien quatre gats. Però no és menys cert que, de la mateixa manera que s'ha produït un acostament a determinades versions del cristianisme (els lebevrians, els anglicans, etc...), ¿seria tan estrany flexibilitzar també de iure el que ho és de facto quant al respecte a determinades situacions personals?
 
El tercer que em ve al cap, doncs, és això, un gran agraïment a l'Església que conec, almenys la catalana. Contra el que alguns sectors li critiquen (bé per massa permissiva o per poc) mai no he viscut una actitud de reprovació a persones per les seves condicions sexuals o matrimonials que tants rius de tinta fan córrer, més aviat el contrari. Tampoc per les seves gestes econòmiques, també és cert. Potser és per una qüestió, diguéssim, de tacte o de no ficar-se en merders... Però m'agradaria pensar que, senzillament, es tracta de seguir algunes de les actituds de Jesús, sobretot amb les dones, en les que prima la seva llibertat, valora la seva capacitat i rebutja tota condemna i ni tan sols les aconsella massa. Una samaritana que torna amb la sensació d'una nova aigua i no pas cap escarni cap a la seva situació personal. Una adúltera retornada a la dignitat de dona per damunt dels seus agressors... o del seu propi adulteri. Una jove que vessa amorosament perfum sobre els seus peus i ningú li pregunta ja mai més pel preu. Una deixeble com Maria Magdalena. Això hauria de ser la nostra Església. També en referència al paper clau de la dona en aquests passatges evangèlics.
_________
 
[Il·lustració: Guercino, Jesús i la samaritana al pou (1640-1641), Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid.]