L'actualitat religiosa des de Catalunya

El missatge de l’evangeli és d’una actualitat impressionant, i la vocació dels cristians és claríssima i, sens dubte, es redueix a l’amor incondicional vers Déu, amor que només té una forma de concretar-se i és en l’altre.

 
Podem deixar que les paraules de la litúrgia ens desinstal·lin i ens mobilitzin vers aquest únic necessari: l’amor fet servei, lliurament. Sant Pau ens reclama que anem per la vida segons la vocació a la qual ens convoca la fe, que visquem amb humilitat, que siguem compassius i amables i que ens ajudem mútuament.
 
I això, què vol dir? Com es fa? Mirem Jesús, que amb els seus gestos ens diu el què i el com: va aixecar els ulls, i no és que veiés Déu. Ens diu l’Evangeli que va veure una multitud de gent, i es va adonar que tenien gana... que havien de menjar. I a partir d’aquí, no és que fés un miracle, simplement es va mobilitzar i va fer un signe: va fer que els seus amics s’adonessin de les necessitats mes bàsiques de la gent, i que no restessin indiferents.
 
Un dels apòstols proposà compartir el que tenien, però era tan poc! Però per a Jesús era suficient. Només cal el desig de compartir, i si sumen aquest desig i aquest esforç, hi haurà pa per a tots, i ningú no quedarà sense menjar, no hi haurà gana. I es va produir la multiplicació dels pans i dels peixos. Res de menjars exquisits i coses supèrflues: un àpat fratern, i una escena deliciosa.
 
Avui no podem tancar els ulls. Si els aixequem i ens disposem a compartir, també el pa es multiplicarà i, entre nosaltres, ningú no passarà gana.
 
Deixem-nos interpel·lar per l’evangeli, aixequem els ulls, disposem el cor i vivim segons la nostra vocació. Si no compartim, si no exercim compassió, si no ens ajudem mútuament, estarem traint la nostra vocació i no podrem dir que som cristians: el cristià que no serveix, que no comparteix, que resta indiferent, és un traïdor. El que aixeca els ulls, disposa el cor i es fa servidor dels altres, aquest és el que fa miracles, més grans que els que va fer el mateix Crist.
 
És l’hora dels gestos, del compromís i de la fe viscuda: les bones paraules, les pietats buides i els colls doblegats amb cops de pit, no tenen cap sentit: els fets són els que avalen la veritat de la vocació a la qual som convocats i la fe que ens mobilitza.
 
Aquesta setmana, tu també pots fer el mateix gest de Jesús. Si aixeques els ulls i et disposes a compartir amb els altres, segur que molts podran menjar.