L'actualitat religiosa des de Catalunya

No sabem com hagués reaccionat Martin Luther King en escoltar el discurs de presa de possessió del Premi Nobel de la Pau per part del president dels EUA, Obama. No ho sabem, però és just pensar que discreparia del seu contingut. Si hom llegeix atentament el bonic llibre, La força d'estimar, reeditat en llengua catalana i el compara amb les tesis que defensa Obama en aquest discurs, l'abisme és gran, molt gran. De fet, al principi de l'elecció d'Obama pensava que podia haver-hi una certa afinitat entre Martin Luther King i el flamant president, perquè el pensament que expressa el president dels EUA en L'audàcia de l'esperança és molt afí espiritual i filosòficament al de King, però el discurs del Nobel ha posat finalment cada figura en el seu lloc.

Obama reconeix el valor de la no-violència. Subratlla i venera figures com Gandhi, Mandela o el mateix King, però reconeix que la no-violència és ineficaç en determinades situacions. Com a president d'un país que té l'exèrcit més poderós del món, defensa la guerra justa i la violència necessària per assolir la pau. King afirmava que la violència només podia generar violència i per això va optar per un mètode no-violent per arribar a reconèixer els drets civils de la població de raça negra dels EUA. Ho va aconseguir. Va liderar un gran moviment. No va caure en la temptació de la provocació, ni en la lògica de l'acció i reacció. Tenia motius per fer-ho, però no ho va fer. Mandel tampoc. Va ser assassinat, com tothom sap, en aquell famós 1968, vint anys després de l'assassinat de Mahatma Gandhi.

Com diu Obama, la maldat existeix. Certament. També sabem que la raó és limitada i l'ésser humà és imperfecte, però la violència institucional encara el fa més limitat i imperfecte i avalar-la des de la càtedra del Premi Nobel de la Pau encara ho fa més preocupant. Quin espai queda ara per per utopia? Si el líder del món lliure pensa així, què podem esperar?