L'actualitat religiosa des de Catalunya

Portem mesos sentint el mateix discurs: cal un ajustament dràstic –retallades- en els pressupostos de les administracions públiques. Sentim cada dia que els “mercats financers”, primers responsables –recorde-m’ho- fa uns anys de la crisi actual, es neguen a comprar deute sobirà –dels estats- i d’aquesta manera pressionen per encarir-lo. D’altra banda, les borses del món continuen en una tendència sostinguda de davallada. L’atur, especialment a Espanya, arriba a quotes molt grans. La recaptació de l’estat i de les administracions públiques –IVA, IRPF, impost de societats-  cau pel menor consum, menors ingressos individuals i empresarials.
 
En aquest context els ajustaments de les administracions públiques són necessaris: si recaptem menys i, a més, paguem molt més pel deute, no podem altrament que reduir les despeses. Hem d’augmentar la recaptació amb nous impostos, especialment per aquells que tenen més recursos. Però amb aquests nous ingressos no n’hi ha prou. Entenc, per tant, les retallades. No hi ha marge.
 
Però, atenció, aquestes retallades s’han de fer amb criteris que no comportin el desmantellament del model social que hem construït tots plegats des de la democràcia. S’han de fer, també, amb planificació i des del diàleg amb els sectors implicats. Les retallades i la redefinició de la despesa pública ha de vetllar pels sectors més febles de la nostra societat, l’accés al treball i el manteniment dels mecanismes de cohesió social del nostre país. 

Sé que no és gens fàcil. Però aquests són precisament els moments de la gran política, dels grans acords, d’aplicar i concretar el millor principi de l’alta política: un principi que ens recorda que per damunt dels interessos partidaris existeix l’interès de país, l’interès públic, el bé comú. Des d’aquesta òptica la pregunta és ben precisa: com orientem les retallades cercant el bé comú?