L'actualitat religiosa des de Catalunya

Hi ha un dita eclesiàstica que diu que els primers a parlar del relleu d’un bisbe quan arriba a l’edat de jubilació són els qui tenen més ganes que plegui. I n’hi ha una altra que diu que si no vols que facin bisbe a algú, el millor és fer circular públicament el seu nom; per cremar-lo. Amb aquestes dues màximes eclesials de fons aquest diumenge l’arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach arriba als 75 anys i presenta la seva renúncia, fet que vol dir que previsiblement en un o dos anys tindrà un successor.

I qui vindrà a Barcelona? Doncs això no ho sap ningú, de la mateixa manera que el 2001, quan el cardenal Carles va complir els 75 anys, ningú sabia que seria Sistach, que es dividiria la diòcesis, o que un tal Jaume Pujol seria arquebisbe de Tarragona. Ara, només es pot fer una mapa de possibilitats, que podrien ser aquestes:

La previsible

Seguint els cànons i costums no escrits, el més normal seria que un bisbe d’una altra seu de Catalunya vingués a Barcelona. Com ha passat els darrers 40 anys. Passant llista, cal fixar-se en les edats perquè és poc probable enviar a Barcelona un bisbe que s’hi estarà menys de 5 anys o gaire més jove de 60.

Així, ens quedaria que els més ben situats són Vives (1949) i Salinas (1948), que els queden una mica més de deu anys d’episcopat, i si hi posem els auxiliars hi ha Taltavull (1948) i Cristau (1950). A prop d’aquesta edat hi també Cortés (1947), Pardo (1946), i una mica més allunyat l’arquebisbe Pujol (1944), que arribaria una mica just a sis o set anys de la seva jubilació. Per la banda alta, hi ha Casanova (1956) i Sáiz (1956) que tenen gairebé vint anys d’episcopat per davant. Finalment, Novell (1969) seria un salt espectacular tenint en compte que té més de 30 anys per córrer. I Piris (1939) es jubila d’aquí a dos anys.

L’especulativa/Interessada

A banda d’un freda valoració cronològica, hi ha la qualitativa, que fa pujar o baixar de la llista segons els gustos. Per exemple, el fet que dos siguin valencians (Salinas i Cortés), que siguin o hagin passat per la mateixa diòcesi de Barcelona (Vives, Pardo, Sáiz, Cristau i Taltavull), que siguin aplaudits pels sectors més integristes (Casanova, Sáiz –i els bisbes “fets” a Terrassa Pardo i Cristau-), o que se’ls enquadri –sempre dins d’un orde episcopal- entre els més oberts (Vives i Taltavull), que tinguin suficient trajectòria i rang episcopal (Vives i Pujol), o que siguin més o menys bones persones (...)

Arguments a favor i en contra, per a tots els gustos. Amb una segona variable: quins són els seus padrins.

Tenim també l'excepció d'Urgell, que demanaria trobar un nou cap d'estat d'Andorra per substituir a Vives. Però si es vol fer, es fa el mateix dia. 

El paracaigudista

Fora de la llista previsible, mai s’ha de descartar una sortida per la tangent. Tant una sortida tipus abat de reconegut de prestigi, o personatge de la cúria romana amb vincles amb Catalunya que es vol “promocionar”. Com va passar amb Torrella el 1983.

La bufetada

Però la sortida paracaigudista també té una altra declinació, la de bufetada. Voldria dir que ha calat a Roma la idea que l’Església catalana és un desastre i que cal portar algú amb la mitra ben posada perquè posi ordre i arrasi amb qualsevol resta de catalanisme conciliar. Era una opció més probable fa deu anys (Enderrocs Ureña), però mai s’ha de descartar res. Sobretot s’ha de tenir en compte que els cardenals espanyols que hi ha a la Congregació per als Bisbes són Rouco, Cañizares i Santos Abril, i que el nunci viu a Madrid on es llegeix l’ABC i La Razón.

La torna

No és un detall menor que la successió de Sistach a Barcelona coincideix amb la Rouco a Madrid. Per tant, l’operació simultània en el temps pot acabar portant un arquebisbe a una seu, com a contrapès a l’arquebisbe que posin a l’altre. El problema és si a Barcelona toca el “poli bo” o el “dolent”. O també, que no vulguin problemes ni bicèfales, i que una vegada decidit Madrid, a Barcelona hi posin un acòlit que no li faci ombra. I, sent optimistes, que a Roma vulguin donar un gir centrista a l’Església espanyola i ens sorprenguin amb dos bisbes clarament renovadors. En qualsevol d'aquests casos, qualsevol arquebisbe espanyol seria també candidat.

El pacte successori

No seria el primer cas. Tenint en compte que Sistach té les seves sintonies romanes ben modulades, que prefereixi pactar una retirada ràpida però marcant qui serà el seu successor en forma de bisbe coadjutor. Però aquí hi ha dues preguntes irresolubles. Saber si realment és possible. I saber si és el que Sistach vol. En aquest sentit, els bisbes hàbils, quan volen una cosa en fan córrer la contraria.

També cal diferenciar entre un pacte i la rendició de Breda, encara que després es presenti com a pacte.

La trencadissa

La última variable podria ser una segona part de la successió del 2004. Un moviment general de bisbes a Catalunya que inclogués una tercera remodelació del mapa territorial després de Lleida i Barcelona. Refer el mapa de l’Església a la Catalunya central ajuntant o redibuixant diòcesis suposadament massa allargades com Lleida o Vic, o massa petites com Solsona i Urgell, aprofitant un moviment de mitres que també afectés a aquestes diòcesis.

Per ara, ningú sembla estar pel tema, però tampoc semblava gaire imminent la segregació de Lleida el 1995 tot i que feia anys que es comentava com a possibilitat. De fet, “només” seria la tercera vegada en vint anys que es canvia el mapa diocesà de Catalunya tirant línies amb un escaire i un cartabó des de la nunciatura com si això fos el Sàhara.

Doncs aquestes serien algunes possibilitat sobre els criteris que poden resoldre la successió de Barcelona. Possibilitat que també es poden barrejar entre elles. I com que en la vida mai es pot dir que ja s’ha vist tot, aneu a saber. Sobretot amb un tema que s’acostuma a parlar-ne més a partir dels desitjos, que de les dades contrastades. Acabi com acabi, el que us puc assegurar és no hi ha bisbes que durin cent anys.