L'actualitat religiosa des de Catalunya

(Ignasi Flores) 17 de maig de 2011. Emocionat pel que havia llegit a Internet, passo per la plaça de Catalunya un dels primers dies de l’acampada. És de matí, fa molt de sol, i la plaça és plena de gom a gom. Més enllà de les frases enginyoses o de les activitats que s’hi duen a terme, m’impacta la cua de la indignació. En una cantonada, moltes dones i homes fan cua per parlar per un altaveu. No és un debat ni una taula rodona. Només és un espai per expressar la ràbia que molta gent porta per dintre. Més enllà de les propostes de canvi, hi ha una sensació que ens uneix: tots ens sentim enganyats pels mitjans de comunicació, estafats pels polítics i robats per les entitats financeres. És la “democràcia limitada” de la qual més endavant vaig sentir parlar a Ignacio Ramonet, d’una nova forma de despotisme il·lustrat que cal desbancar. La plaça ha esdevingut un espai per cridar-ho i per compartir-ho. Estem recuperant la veu.

Sóc a casa, escoltant la ràdio, l’endemà dels fets del Parlament. En una tèrtulia han convidat dos joves de l’acampada. Entre els contertulis hi ha l’Ernest Benach, que creu poder sintonitzar amb ells perquè és d’un partit d’esquerres. Però el diàleg es fa impossible. Per més que insisteixen d’una banda o de l’altra, no hi ha manera de posar-se d’acord. No és una qüestió ideològica, sinó de llenguatge. Les veus de la democràcia oficial no poden entendre que algú se surti del seu patró. L’esquerra institucionalitzada en partits o sindicats només comprèn la realitat des de la seva retòrica tradicional. Més enllà de que tingui raó o no (i jo crec que la tenen en gran mesura), es fa evident la distància amb la gent del carrer. I veure l’esquerra distanciada del poble fa patir. És el que ha explicat González Faus en el seu quadernet: El naufragi de l’esquerra.

Venim caminant des de la plaça Orfila. Ens hem unit a la columna que ve de Santa Coloma, Trinitat Vella i Bon Pastor. Parem davant de la Meridiana. A l’altra banda, veiem les companyes de Nou Barris. Al senyal, sortim corrent d’una banda i l’altra i aturem el trànsit d’una de les entrades més importants de la ciutat. És un moment d’eufòria. Aquesta foto s’ha reptit diverses vegades aquest any. Hem après a organitzar-nos per anar a les manifestacions. El que m’agrada de la foto és que visibilitza la força del col·lectiu. Només amb el cos i la unió, hem estat capaços d’allò que ens semblava impossible. 

A Sant Andreu, on visc, s’han organitzat assemblees cada dimarts i comissions de treball. També s’hi va acampar uns dies. Als vespres es feia cassolda i es van crear espais a la xarxa per comunicar-se i penjar informació. Tot això genera entusiasme. Al principi hi vaig participar més activament i amb el temps, ho reconec, m’he anat desinflant. En aquests espais he trobat molta informació i formació, testimonis de gent que m’ha impressionat amb la seva entrega incansable en aturar desnonaments, ocupar ambulatoris i redactar manifestos i pamflets. Es genera veïnatge, ens coneixem més entre nosaltres, et reconeixes i saludes quan passeges pel carrer. Això genera una forta consciència de col·lectiu i de tot el que aquest pot fer. 

No tot és fantàstic, hi ha aspectes negatius. Costa establir relacions autènticament democràtiques. Més enllà de seure en rotllana, cal saber escoltar, saber respectar la veu de l’altre... Això porta temps.

No em sento capaç de fer un judici sobre la situació actual del 15M perquè no hi estic prou implicat i perquè és massa plural i divers com per jutjar-lo des d’una sola òptica. Tampoc pretenc defensar-lo. M’hi sento proper, però no sé què passarà ni cap a on anirà. Per mi, el més important d’aquest any ha estat trencar la estereotipada imatge d’una població adormida o de que no es podia fer res. Més que el 15M, m’interessa aquesta nova sintonia. La situació és cada cop més fràgil, la crisi no s’atura, però s’ha visibilitzat que som molts els que no volem aquest model de democràcia. S’ha visibilitzat també la força que tenim quan ens unim i tot el que podem fer. I, sobretot, s’han visibilitzat aquelles persones que pateixen més les conseqüències d’una mala gestió. L’últim exemple és el de l’entrega dels premis al català de l’any. TV3 no va emetre el discurs d’Ada Colau, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, en rebre el premi a la millor iniciativa solidària. Però ella, en el discurs, sí que va evidenciar la situació de moltes famílies en risc com també els responsables d’aquestes situacions. Si el 15M serveix perquè aquestes veus no es puguin amagar, ja tenim el començament d’un món millor. Que tot està per fer i tot és possible.

Ignasi Flores és professor de Secundària i militant del MIJAC i de l’ACO