L'actualitat religiosa des de Catalunya

El Concili Vaticà II, del qual el proper 11 d’octubre celebrarem els cinquanta anys del seu inici, el vaig viure en un moment d’una gran esperança, sobretot entre els joves i els no tan joves (jo tenia 28 anys). A Terrassa vam publicar un butlletí informatiu, ciclostil·lat, del qual vam arribar a tenir més de 100 subscriptors informant-los puntualment de les novetats que el Concili anava aportant. I no només això, sinó que els diversos moviments juvenils vam establir una germanor que es va manifestar en una ruta a peu a Montserrat per pregar pel Concili o trobar-nos, setmanalment, a la missa matinal de les monges que aleshores en dèiem de “clausura”, una espècie de refugi espiritual, entre altres iniciatives. Era un temps que, almenys a Terrassa, estàvem units els escoltes, els de la JOC, de la JIC, en una plataforma que en dèiem Joventut Catòlica de Terrassa. 

A la que es va aprovar la Constitució sobre Litúrgia en els campaments escoltes les misses, ja en català, es feien de cara al poble, amb una nova estructura que no s’assemblava en res en aquelles misses diàries de la parròquia en què la comunió es rebia a part de la missa pròpiament dita, entre molts altres canvis. Podríem dir que hi havia fam de canvis, ens semblava que tot era nou, que tot era possible. El lideratge de Joan XXIII primer i de Pau VI després amb la tasca difícil de fer aterrar a la realitat tantes esperances.

Ara, al cap de cinquanta anys, el Concili m’ha suposat una doble realitat; és innegable que moltes coses han canviat en l’Església i que dificilment es podran tirar endarrere; l’ecumenisme, per exemple, molts canvis en la litúrgia, però sobretot les noves visions cristològiques i eclesiològiques; o el diàleg de l’Església amb el món. Tot i l’intent de retorn d’alguns moviments cap a abans del Concili, per una banda, i de tants desanganyats perquè no s’han portat a terme moltes de les novetats d’aquell fet tan important, l’Església ja no és la mateixa. El que passa, a parer meu, és que el Concili es podia veure com un fet dinàmic, un punt de partida d’una nova època, o un punt d’arribada, fins aquí podíem arribar. Alguns diuen, amb bastanta barroeria teològica, que el Concili va ser un error; de qui?; de l’Esperit Sant? Ignoren aquell primer Concili de Jerusalem en què els apòstols van respondre “l’Esperit Sant i nosaltres hem decidit...” (Fets dels Apòstols 15,28). Posar en entredit l’Esperit Sant és greu.

Però han quedat molts aspectes que, amb una visió dinàmica de la doctrina conciliar, calia desenvolupar: la corresponsabilitat episcopal, per exemple. L’Església, sobretot amb Joan Pau II, ha reforçat el seu caràcter monàrquic i mundial del papat. Benet XVI, en canvi, no ha volgut aparèixer tant com el cap d’una Església global i ha continuat i afavorit un treball sinodal: la seva participació activa en el recent Sínode sobre la Paraula de Déu en la vida i la missió de l’Església és un motiu d’esperança en aquest sentit. 

Potser ha arribat l’hora d’un Vaticà III en què es reafirmin i es desenvolupin les grans intuicions del Vaticà II, per una banda, i doni resposta als nous reptes que al cap de cinquanta anys han aparegut: en el camp de la moral, per exemple, i, sobretot, el paper de la dona en l’Església, que és un tema que clama al cel del segle XXI, per una altra.

Francesc Clua és coordinador del Secretariat de Formació i  Estudi de l’Arxiprestat de Terrassa